Però els primers dies no. Que podem fer nosaltres? En primer lloc i el més important és estar atents. Estar atents no vol dir intervenir, ni ser xafarders.
Vol dir fixar-nos en com la nostra criatureta surt de casa, si té ganes d’anar o no al col·legi, com torna, si torna enfadat o malhumorat, o torna i ens explica moltes coses…
Estar atents vol dir anar recollint pistes i proves que ens anirà deixant abans que fem res. Perquè els infants estan nerviosos els primers dies de col·legi i, perquè negar-ho, mares, pares i famílies també.
I hem d’estar alerta, perquè no podem traspassa’ls-hi el nostre malestar. En cas que sospitem que ho pot estar passant malament, en un moment familiar agradable, podem fer preguntes que ens acostin al seu malestar.
Parlar que els inicis són complicats, que tots els alumnes deuen estar més o menys igual..
. Sovint ens agradaria que els nostres fills i filles vinguessin amb un descodificador que ens pogués ajudar a entendre què els hi està passant.
I ja seria la bomba que, a més a més, vinguessin amb un teclat on poder introduir-hi ordres, tals com dutxa’t, fes els deures, para la taula, estudia, dorm, tranquil·litza’t… i ens fessin cas!
Però a aquestes altures ja ens n’hem adonat que no és així, oi? Com a nucli familiar hem de ser capaços de generar un bon ambient, que sigui confortable, reparador, càlid…
És fàcil queixar-nos que els menudets, o no tan menudets, ho posen molt complicat, i que sembla que el que vulguin és treure’ns de polleguera, però no és així.
Una rabieta, un enfado, anar-se’n a l’habitació i no voler parlar amb ningú, enfadar-se perquè no pot portar la roba que ella vol o la multitud de situacions que ens crispen en el fons són una demanda d’amor. Tota demanda és una demanda d’amor.
Estima’m, accepta’m! I és cert que nosaltres ens estimem amb bogeria als nostres fills i filles, però no n’hi ha prou amb això. Cal que ho sàpiguen, que ho sentin, que ho escoltin.
Per això és important que a casa hi hagi un bon ambient, un ambient on, per més que l’intenti trencar amb crits i cops de porta, sempre serà un ambient d’estima i de protecció. I no és fàcil.
Perquè nosaltres també som persones i tenim els nostres sentiments i les nostres emocions.
I també ens enfadem i perdem la paciència. I aquí està l’àrdua tasca: No projectar aquests sentiments als nostres fills i filles.
De mica en mica s’anirà creant un ambient de confiança i, en lloc d’actuar els malestars i les ansietats, les podem parlar.
