Durant les vacances d’estiu, tot es veu molt diferent.
Si hem tingut la sort que a la feina ens donin vacances i que aquestes coincideixin amb les de la nostra parella, segurament hem gaudit d’uns dies amb família.
Donem més llibertat a la nostra criatureta, estem més amb ella i més per ella, els horaris són més laxes i no tenim la pressió que s’escapi l’autobús.
Totes aquestes condicions fa que, normalment, els infants millorin.
Els que són molt insegurs, es tornen una mica més segurs, gràcies a la confiança dipositada en ells, els que s’enfaden molt sovint, estan més alegres gràcies a poder jugar més estona.
Els que sempre estan enganxats als pares, com que el poble és molt diferent que la ciutat, fa que sempre estiguin jugant amb altres.
Total, que l’estiu, per petits i grans, és un plaer! Però hem de tornar al cole, i a treballar.
Quina mandra!
És molt freqüent i normal, que els dies abans de començar el col·legi veiem el nostre fill més agitat del normal.
És important que estiguem amb ell i l’ajudem a calmar totes les angoixes que el nou curs desperta: Nou curs, nova classe, nou professorat…
És important realitzar les tasques de preparació de manera conjunta per tal que es vagi fent la idea que el nou curs està ben a prop de començar. Preparar el material, anar a comprar la bata plegats o repassar que tots els deures d’estiu estiguin fets són, per exemple, accions que ajuden als infants a preparar-se cara el nou curs.
En general sempre, però durant els primers dies de classe és d’especial importància que estiguem atents a com torna el nostre fill del cole.
Que l’escoltem i que li preguntem com li ha anat, com està amb els companys… Però podem fer més.
El principi de curs ens proporciona l’oportunitat de potenciar les capacitats d’imaginació i de fantasieig:
Què creus que treballareu aquest curs? Amb qui creus que et portaràs millor? Quina és l’assignatura que més et costarà?…
Totes aquestes preguntes potencien la capacitat de planificar, prevenir i ajudar al canvi.
Però, perquè costa tant tornar al cole?
En general, no ens agrada fer-nos gran. Mai hem estat millor que al ventre de la nostra mare, on s’estava calentet, hi havia menjar i no havíem de procurar-nos per res.
Quan naixem, tot és tan gran que ens passem la major part del temps dormint. Però… a poc a poc deixem d’anar a cotxet i comencem a caminar. – Sí home!, anàvem molt bé al cotxet perquè podia dormir quan estava cansat- comencem a tenir més responsabilitats i més deures.
I… el cos canvia. Ja no som aquell nen que tothom li feia carantoines, sinó que ara parles sense parar de fer galls i ja s’acosten els primers granets.
I tot això costa de pair.
És important tenir al cap que hem d’ajudar els nostres fills a créixer, perquè no és fàcil.
Hem de confiar amb ells, donar-los llibertats i responsabilitats (adaptades a l’edat) al mateix temps que generem un espai on l’infant sàpiga que sempre podrà tornar quan les coses es posin lletges.
Aquest és el repte de la tornada a l’escola:
Que la constatació de què un es fa gran no sigui viscuda com un fet angoixant, sinó com una oportunitat d’aprenentatge i de desenvolupament.
