imatge-2Bestiu.jpg

Estiu, aigua, vacances i molta diversió

Ara fa un parell de setmanes que ha acabat el col·legi i ja ens hem adonat compte que això de l’estiu és molt diferent de la resta del curs.

Pràcticament no hi ha classe, sovint anem a la piscina i fem guerres d’aigua. Els horaris canvien i, en general, tenim molta més energia.

Les vacances dels infants són un període difícil de gestionar. Pares, mares i cuidadors encara treballen, mentre les criaturetes tenen tot el dia lliure. Per sort entre colònies, casals i altres activitats estan força entretinguts.

És per això, per aquest canvi radical de rutina, que és molt freqüent que els infants estiguin més atabalats que de normal.

Els hi costa més fer cas, estan més agitats, s’enfaden amb facilitat o els hi dóna per transgredir els límits i posar-se una mica «xuletes».

L’estiu ens brinda una molt bona oportunitat per potenciar l’autonomia als nostres fills i filles.

Aquest canvi de rutina no té per què ser només disruptiu, podem aprofitar per demostrar-li que confiem amb ell, deixant-lo que vagi sol a la plaça del poble o anant a comprar el pa i que així es senti més segur de les seves capacitats, potenciant la seva autoestima.

A més a més, s’obre un molt bon període per reforçar el vincle amb els infants, donat que podem realitzar múltiples activitats tota la família conjunta sempre intentant que hi hagi el mínim de discussions possibles.

Perquè els infants s’enfadaran i s’equivocaran. Segur. Però que ells s’enfadin no és motiu perquè a nosaltres se’ns contagi la seva emoció, i menys que actuem de la mateixa manera.

És responsabilitat de tots gaudir d’uns dies feliços amb família, sempre tenint present que, sovint, els infants no ho posen tan fàcil com ens agradaria.

foto-2Bblog-2Bmenjar.jpg

A sopar

Després d’un dia exhaust, on a la feina no ha anat gaire bé les coses, arribes a casa cansat, amb ganes, amb ganes de deixar la feina a un costat, estirar-te al sofà i només aixecar-te per picar quatre coses que et queden a la nevera sinó demanar unes pizzes.

Demanes que facin alguna pel·lícula dolenta a la tele que no et consumeixi gaires neurones i puguis no fer res més que descansar. Però no.

Arribes a casa i t’estan esperant unes criaturetes fantàstiques que et miren amb uns ulls entusiasmats i l’únic que volen és que les acullis a coll i bé, que els hi facis pessigolles i ensenyar-te el dibuix que han fet avui a classe.

Que costa entendre que és, però ells estan orgullosos. I a vegades és complicat gestionar-ho tot.

És complicat trobar l’equilibri entre descansar i atendre a les magnífiques personetes que t’estan esperant a casa.

Entre obrir una cervesa i desconnectar o escoltar atentament les peticions d’afecte que contínuament estan demanant. A més… no sempre és tan fàcil com ho plantejo.

A vegades arribes a casa i els germans s’estan barallant entre ells, per la ximpleria més gran que et puguis imaginar, però per ells no és tan inofensiu perquè en el fons s’estan barallant per temes tan transcendentals com la justícia o la seva identitat.

El sentit del bé i del mal és un debat acalorat que normalment acaba amb el germà petit fent el corcó i el germà gran fent-li una bufa. I…

Arriba l’hora de sopar. L’hora de sopar és un moment idoni per servir als infants el plat que més els hi agrada.

Podem optar per l’opció que segur que no portarà discussió, algun plat amb quètxup i arròs (no falla) o optar per equipar-nos amb els guants i el casc i anar al camp de batalla on lluitarem del costat de la verdura.

Deixant de fer ironia, el sopar és un moment on, després de la diàspora familiar diürna, finalment, la família torna a estar al complet.

És una trobada de reunió familiar, on no només es paeix el menjar, sinó també tot el que ha passat durant el dia, les trifurques amb el nen del pupitre del costat que no para de molestar o el cap de planta que s’ha passat posant tanta feina.

És important que a l’hora de sopar totes les persones implicades estiguin per sopar. Ni mòbils, ni televisions ni res que ens distregui.

L’hora de sopar ha de tenir un ambient distès, on tothom estigui a gust, tranquil, i senti que té l’espai per dir la seva.

Que els pares s’interessin genuïnament per com els hi ha anat l’escola, no només l’examen, sinó que ha passat al pati, a què juguen, si tenen amics, sense ser invasius, amb tranquil·litat i respecte farà que les criatures es sentin acompanyades en la dura tasca de fer-se gran. Per altra banda, que els pares expliquin coses de la seva vida, ajuda al fet que els fills vegin que els pares també tenen problemes i que un se’n pot en sortir.

L’hora de sopar és una molt bona oportunitat per nodrir-se, tant físicament com emocionalment i familiar. És una dosi de vitamines i proteïnes també per a les relacions familiars.

Per això hem de ser una mica flexibles: asseu-te bé, no mengis amb les mans, no parlis amb la boca plena, no facis això, no facis allò, així no home!, precisament es crearà un ambient el contrari del que busquem.

Sí, és important que els infants aprenguin com comportar-se a taula, però també és important que els ensenyem a ser feliços i a gaudir del menjar i de la nostra companyia.

blog.jpg

Deixa’m fer-me gran

Sí… les nostres precioses i increïbles criaturetes es fan grans. Això és inevitable. I hi ha una part on sap greu.

Aquell nadó que l’agafaves en braços i s’adormia amb la teva mirada i la teva escalfor, ara és un adolescent que amb prou feines saps a quina hora se’n va a dormir i, si el volguessis portar a coll i bé, després necessitaries una faixa durant un parell de setmanes. És així.

El temps passa per a tothom.

Per això és important tenir clar perquè eduquem els nostres infants, què és el que volem d’ells. Educar vol dir ensenyar, mostrar i demostrar què és ser una bona persona, feliç, responsable i coherent.

Educar és fer d’un ésser humà, un ciutadà del món. I és molt important tenir clar que infants i joves no només són el futur, sinó que també són el present. Per tant educar és una aposta de present i de futur, on la criatureta que ara tenim entre mans acabarà sent una persona gran, responsable i amb autonomia.

I això és del que vull parlar… donem la suficient autonomia als nostres infants i adolescents?

Sí hi ha una cosa que s’ha de reconèixer és que patim. Patir és senyal d’un vincle que s’estableix entre mares, pares i fills. Però alerta! No només hem de mostrar el nostre amor a través de la preocupació.

També els hi hem de poder mostrar el nostre amor a través d’estimular-los l’autoestima, reconeixent allò que fan bé i reforçant la seva identitat que cada vegada serà més única i més diferent de la dels progenitors. I això fa por.

Veure que cada cop saps menys coses de la seva vida, veure que cada cop tens menys control sobre què fa i el que no fa, veure que no fa tot allò que a tu t’agradaria… fa patir. Però és molt important que no li traspassem tota el nostre patiment al nostre fill/a.

Perquè no volem que sigui una persona poruga i atemorida, sinó una persona que es pugui afrontar als reptes de la vida i pugui encaixar els fracassos. És evident que no volem que prenguin mal, que caiguin o que fracassin.

Però caure en la gran temptació d’estar sempre molt a sobre i molt, corres el gran risc que esdevinguin persones dependents i amb dificultats perquè s’enfrontin a les adversitats.

Hem de deixar que els nostres fills i filles explorin el món, s’equivoquin i es facin mal. I estar allà quan vinguin plorant a casa perquè els hi ha passat alguna cosa no gaire bona, però no tan greu com per no refer-se’n.

Per tant, perquè els infants creixin i madurin, de mica en mica, els pares ens hem d’anar retirant, i dóna’ls-hi espai perquè es desenvolupin com a persones íntegres.

identidad

Sobre la identitat

Com es construeix una identitat? Qui sóc, com sóc, com em veuen les altres persones? Qui més qui menys, alguna vegada tothom s’ha fet aquestes preguntes.

La resposta no és fàcil ni simple, però ens permetrem un espai de reflexió per aclarir algunes temes al voltant de la identitat, i quins agents influeixen alhora de construir-la. J

o, sóc jo, perquè no sóc tu.

Quan la mare està embarassada del fill, units pel cordó umbilical, on acaba la mare i on comença el fill? Es nodreix de la mare i es relaciona amb el món a través de la mare.

Per tant, sobretot als primers mesos de vida, no està gens clar que és el Jo (mare) i que és el tu (fill).

Aquest procés de diferenciació jo-tu comença en els últims moments de l’embaràs, però és quan es talla el cordó umbilical el moment on tenim dos individus clarament diferenciats.

La diferència on comença un i on acaba l’altre és clara. Però seria agosarat pensar que el nounat ja sap qui és ell i té consciència sobre ell mateix.

De fet, els primers mesos de vida el procés de maduració passa exactament per descobrir on acaba el teu cos, on acabes tu. Com el gat que dóna voltes sobre si mateix pensant-se que la seva cua es un joguet i, quan per fi la caça, descobreix que si la mossega li fa mal.

El nadó farà exactament el mateix. Es posarà la mà a la boca, s’anirà tocant els peus per veure fins on arria, es tocarà el cabell…

En resum, s’anirà explorant a ell mateix. És probable que el nadó els primers mesos de vida pensi que el pit de la mare és seu. Perquè només ha de tenir gana perquè el pit aparegui i l’alimenti.

El pensament primitiu és precisament, el temps d’espera entre la necessitat i la satisfacció d’aquesta. És durant aquest lapse de temps que el nadó començarà a fantasiejar (“quien hambre tiene con pan sueña”).

Aquest fantasieig s’anirà contrastant amb la realitat (principi de realitat) i, a poc a poc, s’anirà agafant consciència d’un mateix i del món que l’envolta.

Tot això que té a veure amb la identitat? Quan mare i nadó estan connectats, són un ésser indivisible, la manera en què la mare, pensa, escolta en definitiva, viu la vivència d’estar embarassada afectarà la identitat del nadó. És el que en diem experiències perinatals.

Un cop s’hagin separat, el procés serà exactament el mateix. La manera en què els progenitors i cuidadors ens pensin, la manera en què actuïn amb nosaltres ens anirà marcant la manera com som.

D’aquesta manera, perquè una persona arribi a tenir una identitat pròpia algú l’ha d’investir. L’ha de dotar de la categoria de persona a través de la relació, l’ha de reconèixer com a persona.

Jo sóc jo perquè no sóc tu. I tu i jo ens construïm a través de mirar-nos als ulls i veure que en algunes coses ens semblem i en altres no. És molt important no etiquetar els infants quan són petits en categories com: Rebels, desastres, maldestres, despistats…

Perquè els estem no només encasellant en una identitat, sinó que a més a més aquesta és negativa.

La millor manera de generar una identitat positiva i egosintònica (amb consonància amb l’ego, el jo) és entenent que la ràbia de la teva criatureta no et destruirà, que plor desesperat no serà per sempre i que la rabieta al súper, a part d’una mica de vergonya no és un altre reclam que estima’m!

Les emocions són i són per alguna cosa. Ser capaços de no desesperar-nos quan les emocions envaeixen a l’infant i seguir amb el xiuxiueig a cau d’orella mentre l’agafem en braços per consolar-lo és la millor manera que l’infant vegi que no és dolent i que el que sent és normal, freqüent i no destructor.

mental

Què són els trastorns mentals?

Estic trist o estic deprimit? Em costa concentrar-me o tinc trastorn per dèficit d’atenció? Actua d’aquesta manera perquè té un trastorn? Pateix esquizofrènia o és esquizofrènic?

Que complicat tot plegat!

Durant aquest escrit intentarem posar una mica de llum sobre tots aquests conceptes difosos.

És important començar per marcar la diferència entre malaltia i trastorn. Ja m’avanço a les ments inquietes que enfermetat en català no existeix i la traducció és malaltia.

Un símptoma és la manifestació per part del cos que alguna cosa està fallant. Per exemple, si em fa mal el pit a l’inspirar molt fort, és un símptoma.

És la descripció que donem quan el metge pregunta: Què et passa? Doncs mira, em fa mal aquí, quan faig això em fa mal…

Quan aquests símptomes s’agrupen conformen el que es diu una síndrome.

Una síndrome és un conjunt de símptomes que sovint es donen de forma conjunta i que han estat estudiats i classificats.

Tota síndrome és malaltia?

No. A la síndrome els hi pot passar tres coses: que es mantinguin en síndromes, que siguin malalties o que siguin trastorns.

Una malaltia és aquella alteració de la salut que se sap l’etiologia, quina és la causa, es coneix el transcurs que el pacient tindrà, el pronòstic i, sovint, hi ha cura.

Els símptomes són mesurables i concrets. A més a més, una malaltia es manifesta de manera molt semblant en tots els pacients. Per exemple: Unes angines, amb més o menys febre totes tenen el mateix pronòstic; una setmana ben cuidades, set dies mal cuidades.

En el cas del trastorn segueix sent una alteració però no se sap la causa, ni el pronòstic i cada pacient ho viu d’una manera diferent.

No hi ha un medicament que curi els símptomes.

Per exemple: Dues persones amb trastorn bipolar poden no compartir cap símptoma o dues persones amb els mateixos símptomes poden tenir diagnosticats trastorns diferents.

Per últim, síndrome és un conjunt de símptomes.

Per exemple: La síndrome de Down, sabem que és la trisomia del cromosoma 21, però no sabem per què passa ni tenim cura.

A més, els nivells d’afectació són molt diferents així com el pronòstic. La síndrome d’abstinència és el nom que li hem donat al conjunt d’afectacions que té una persona produïda pel fet de deixar d’ingerir alguna droga que s’ha pres de forma sostinguda en el temps.

Aquesta distinció és important per tal d’entendre que els trastorns mentals no causen res, ni provoquen res.

El procés és el contrari: Un conjunt d’emocions, símptomes, conductes i reaccions ho agrupem sota un nom per tal d’intentar entendre-ho millor, estudiar-ho de forma més sistemàtica i millorar la comunicació entre professionals.

En cap cas una etiqueta diagnòstica ens ha d’encasellar en una posició o estat, donat que l’etiqueta diagnostica, a diferència de la malaltia, no existeix fora de nosaltres, és una invenció nostra.

És per això que és imprescindible que tota etiqueta diagnòstica vagi acompanyada d’una llarga explicació que faciliti i ajudi al pacient la comprensió del trastorn que pateix.

La comprensió de la persona és una cosa ontològica, només serveix per a aquella persona. Intentar entendre a una persona només a través de l’etiqueta, és simplista, reduccionista i mentida.

Per exemple: Fa uns anys hi havia la categoria diagnòstica de passiu-agressiu.

Ara que ha desaparegut que vol dir? Que tots s’han curat? O abans també hi havia la categoria diagnòstica d’imbècil. Ara que ja no apareix en els manuals de psicopatologia que vol dir, que ja no hi ha imbècils?

continuidad

Continuïtat dels tractaments psicoterapèutics

Tot sovint, quan una família consulta al psicòleg és perquè ha provat una sèrie de recursos que no han funcionat per alleugerir el patiment del seu fill o filla.

Per exemple, hi ha infants que ho posen molt difícil per anar al col·legi, tenen dificultat amb el menjar o presenten problemes per dormir o fer cas a «l’autoritat».

El malestar intrapsíquic de l’infant aflora a la realitat en forma de conductes, que, sovint, són les causants de patiment en els progenitors.

Així doncs, la família acut al psicòleg a la recerca d’aquest alleujament i millora de qualitat relacional i familiar.

La relació psicòleg-infant permet, a través del joc, del dibuix, de la paraula i de la relació expressar aquest malestar i, per tant, reduir el nombre de conductes disruptives.

És freqüent que els primers mesos de psicoteràpia hi hagi una millora simptomàtica molt significativa.

Per part dels pares i mares hi ha una descàrrega d’ansietat. El psicòleg és un aliat que permet entendre millor als fills i proporcionar un espai de confiança on poder pensar noves estratègies d’actuació, consensuades amb la parella.

Per part de l’infant segueix havent-hi malestar, però aquest ja no és expressat amb forma de conducta (almenys no amb tanta freqüència) sinó que s’utilitza l’espai terapèutic per expressar els conflictes interns.

La suma d’aquests dos elements fan que la majoria de pacients, durant els primers mesos de teràpia millorin la conducta, «el que es veu» però això no vol dir que tinguin menys patiment mental.

És per això que interrompre la teràpia en aquest moment és un gran error.

Perquè no s’ha pogut treballar l’arrel del problema, ens hem quedat amb la punta de l’iceberg i no haurem pogut aprofundir en la font del conflicte, la font del malestar.

Una interrupció del tractament després d’una millora simptomàtica serà contraproduent tant per l’infant com per la família perquè, al cap d’un temps, tornaran a sorgir en formes de conducta les actituds més «destructives» i que generaven malestar al sistema familiar, amb l’agreujant que anar el psicòleg no servirà de tant perquè l’infant ja haurà tingut una experiència terapèutica frustrada.

És per això, que recomano encoratjadament parlar amb el psicòleg sobre quin és el millor moment per acabar la teràpia, poder encarar-ho conjuntament i preparar un desenllaç satisfactori per la família, el pacient i la relació terapeuta – pacient.

regals

Nadal, regals, capricis, rabietes i posar a provar l’amor

Els carrers il·luminats per compensar que es fa fosc abans, anuncis de colònies horribles que perpetuen uns estereotips nefastos, regals super-cars i super-guays 3G amb bluetooth i gadgets que no sabem com, però ens faran la vida més fàcil.

Sí.

Ha arribat el Nadal. La societat consumista ens empeny cada vegada més a demostrar que estimem a les altres persones a través de regals materials.

I… com més brillants, grans o cars són aquests regals, millor.

PROU!

El Nadal és una època preciosa on ens retrobem amb la família i podem compartir moments únics i plens de màgia.

Passejar pels carrers, enviar felicitacions de nadal a les persones que estimem, la festa del col·legi que ens fa estar orgullosos de les nostres criaturetes…

El Nadal és una època de l’any més. Ni millor ni pitjor.

Però… quines són les particularitats d’aquesta època tan… enlluernada?

No podem posar en el centre del Nadal els regals.

El regal no és una finalitat en sí mateix, sinó un canal per expressar l’amor. I no hi ha res dolent. No hi ha res dolent mentre, juntament amb el regal, busquem altres camins per expressar el nostre amor.

El risc que correm és que aquests, els regals, siguin l’únic indicador d’amor.

Què podem fer per no caure en aquest fàcil parany?

En primer lloc tenint nosaltres clar el perquè fem les coses.

La intencionalitat amb la qual van els regals afecten com es reben aquests. En segon lloc donar màgia al voltant de la sorpresa.

Un dinar a casa amb tota la família, compartir moments divertits i anècdotes familiars, mirar fotos del nadal del 75 i una partida a cartes amb una llarga sobretaula són algun dels ingredients per cuinar, a foc lent, un amor més complet.

I, en tercer lloc, no oblidem que els regals són per jugar… Doncs a jugar! Molt bé.

Tenim el dinar a punt, tenim la família a taula però…. entre tanta varietat, com escolim regals pels nebots, cosines, fillols i altres menudets?

La sort que tenim, és que la ment dels infants està dissenyada per crear. Nosaltres, com a agents influents en la ment, hem de proporcionar l’escenari, l’espai, per a què la ment creí.

Com menys coses fa el joguet, més coses haurà de fer la ment del nen. Reglar peces de construcció i deixar que sigui l’infant que construeixi (i destrueixi) el que cregui, una pissarra amb blanc per omplir-la del que sigui o un joc de taula per jugar pares-fills són algunes idees de joguets que creen les condicions perquè l’infant els ompli amb la seva ment.

Per acabar, considerem que és important transmetre agraïment i gratitud a aquelles persones que ens envolten.

Així, l’infant podrà aprendre’n i desenvolupar-se com a persona agraïda. Des de l’equip d’Okidi us volem desitjar un Bon Nadal i Felices Festes.

importancia tractament

L’importància d’un tractament

Avui volem parlar de la importància que tenen els tractaments i la seva continuïtat.

Sabem que en ocasions els tractament són llargs i costosos però els professionals sempre intentem que siguin el més efectius en el menys temps possible.

Quan un professional fa vincle amb un pacient és important, saber que aquest vincle no es pot deixar de qualsevol manera, s’ha de fer un tancament per explicar perquè ja no seguirem treballant.

En el cas dels logopedes, normalment intentem que els nostres tractaments siguin el més efectius possibles, però hi ha casos on hi ha moltes coses que treballar, sempre fem coordinacions amb la resta de professionals per fer intercanvi d’opinions, i tot i que en ocasions els avenços sembla que siguin petits o que no hi hagin; nosaltres portem un registre on veiem que hi ha avenços.

Entenem que de vegades pels pares o pels mestres és difícil veure-ho però sempre estem disposats a fer reunions, a parlar i a mostrar la nostra feina.

Sempre que treballem amb algun pacient busquem els exercicis més efectius i treballem allò que és més necessari al inici.

Després continuem amb la resta i acabem el tractament tancant el vincle.

En ocasions, per les raons que sigui, les famílies marxen abans, però tot i així creiem necessari fer el tancament i fer un informe perquè allà on vagi el pugui portar.

En ocasions la feina forta i dura s’ha fet i queda veure els canvis que es van produint.

També ens agrada tenir feedback d’allò que les famílies creuen convenient i no, per poder treballar tots en conjunt i a la vegada.

Per tot això creiem convenient que tothom sàpiga de la importància de la feina ben feta i ben tancada.

salud

Què és salut?

Que entenem per salut?

Salut és un terme que no ha tingut una definició estàtica que hagi perdurat en el temps.

Els experts estan constantment filant més prim per poder definir amb més precisió amb de forma més consensuada el terme salut.

Mirarem de forma breu l’evolució de la paraula salut i com nosaltres podem ser agents de salut, segons en quina definició ens centrem.

Salut és l’absència de malaltia. Aquesta és la definició tradicional proposada per l’OMS que rapidament va quedar curta.

En primer lloc perquè no es pot definir en funció del que no-és, i, en segon lloc, perquè, encara que salut i malaltia estiguin estretament lligats, no són el mateix.

Tu pots no estar malalt i no gaudir d’una bona salut. Sigerist, l’any 1941 va proposar una visió de salut en allò que és, i no per l’absència de: Salut és quelcom positiu. Una actitud joiosa i una acceptació de les responsabilitats que la vida imposa a l’individu.

Aquesta definició canvia totalment el paradigma de què entenem per salut.

Per una banda, no només recau en l’individu, sinó que també posa de manifest que hi ha un context d’interacció.

Per altra banda, ho defineix com una actitud, una manera de fer i no ho redueix en termes dicotòmics.

Per últim, i és com Sigerist comença, és quelcom positiu.

Que diferent és, quan ens relacionem amb els nostres fills partir d’una definició o d’una altra

Posaré un exemple:

– Papa, no estic bé… no vull anar al cole

– Termòmetre, no febre, cap al cole! (primera definició)

– Papa, no estic bé… no vull anar al cole

– Que et passa?, potser hi ha algú que et preocupa i que et fa estar malament. Si en parlem potser et puc ajudar (segona definició)

L’OMS, en el seu congrés de formació el 1946 va definir salut com a: Salut és un estat de complet benestar físic, mental i social.

Quan pensem amb l’infant que tenim davant i que l’hem de cuidar, hem d’intentar integrar-lo en la seva totalitat.

A més a més de portar-lo al metge, parlar amb el professorat per saber com està en el grup classe, i tenir present que és el que l’angoixa i el preocupa.

Els límits d’on comença la salut física i social són molt difosos. Utilitzem la sexualitat per relacionar-nos, i més els adolescents, i com vivim aquesta sexualitat ens afecta a com pensem i sentim.

Cal destacar que a l’OMS defineix el concepte de salut com una fita, un camí per on caminar.

En cap cas com un estadi on arribar. Ningú té un estat de complet benestar. L’última definició que prendrem en consideració és l’acord que és va arribar l’any 2000, a Bangladesh durant la conferència mundial sobre la Salut: La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental.

La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.

És una definició molt polititzada i que s’allunya molt del nostre dia a dia, però la prenc en consideració per una cosa. Per l’ideal de justícia.

En les famílies on hi ha més d’un fill/a, hem d’intentar ser el màxim de justos amb cada un dels fills, perquè les desigualtats entre germans són fonts de malestar i conflicte. Fonts de no-salut.

Per concloure, Salut no és un terme de blanc i negre, de sí o no, sinó una línia molt llarga. En un extrem tenim el malestar total i a l’altre extrem el benestar absolut.

Al llarg de la nostra vida, caminarem amunt i avall sense adonar-nos.

Creiem important tenir present que està bé, vol dir cuidar el nostre cos (dormir, menjar…) la nostra salut mental (què ens preocupa, que em crea incomoditat…) i cuidar la nostra xarxa social (amics, família, parella…)

malalt

No estic malalt

Últimament tenim la sensació que tothom està preocupat per la salut mental.

I no en el sentit positiu de preocupar-se per tenir un estil de vida saludable, amb una xarxa de relacions que t’acompanyin en els bons i en els mals moments, sinó que la gent està a l’expectativa que els hi posin una etiqueta que expliqui tot el seu malestar.

No és que sigui desordenat, és que tinc la síndrome del poca-traça: Em costa ordenar i mantenir l’habitació neta.

Em fa mandra rentar la roba i haver de fer-me el llit als matins. Si total, a la nit el tornaré a desfer…

Múltiples estudis han demostrat que aquesta síndrome és fruit d’un dèficit en la recaptació de la serotonina, produïda perquè la bomba de sodi-potassi no obra suficients canals sinàptics.

Evidentment, per curar aquesta síndrome no has de fer res més que prendre’t aquesta pastilla.

Com que ajuda a obrir els canals de Sodi, augmenta la recaptació de serotonina i, l’habitació estarà ordenada i amb un somriure.

Sense esforç, sense patiment. Utilitzant la reducció a l’absurd, volem transmetre una manera de pensar que està a les ments de molts de nosaltres.

Empesos per una indústria farmacèutica que treu remeis miraculosos, cada cop és més alta la tendència a patologitzar i medicalitzar els estats naturals de la vida.

Ser mogut no vol dir tenir hiperactivitat, i que la classe sigui avorrida i, per tant, ens costi parar atenció no vol dir que tinguem dèficit d’ateció.

Ser una mica tímid i que ens costi relacionar-nos no vol dir que tinguem síndrome de l’espectre autista i que passem una època trista no vol dir que tinguem depressió.

Que podem fer? És important entendre que el malestar, el patiment, no encaixar en un grup o l’ansietat forma tan part de la vida com gaudir, disfrutar o tenir amics.

Passar-ho malament no equival a estar malament, sinó a estar viu! Això no vol dir que no puguem entendre el malestar.

Entendre el malestar no vol dir posar una etiqueta reduccionista i simplista, sinó pensar perquè ho estem passant malament o ens comportem d’aquesta manera que no ens agrada gaire. Per exemple: No puc dormir… Necessito una pastilla per dormir. O no!

Hi ha altres maneres: No puc dormir… Perquè serà?. És veritat que a la feina estic preocupat per aquest projecte que em fa anar de bòlit.

A més a més, el nou cap que m’han posat… em fa por que em facin fóra, com la meva filla adolescent que avui m’ha fet fora de la seva habitació, cada vegada estem més distanciats. Crec que em sento sol…

I si truqués al Joan per explicar-li?

Que diferent és una postura de l’altre.

Mentre una ens converteix en un subjecte passiu i sotmès a una medicació que més aviat o més tard farà figa, per la dependència i la tolerància, l’altre ens apodera i ens fa responsables de nosaltres mateixos. I el que és més important, podem prendre accions per estar millor.

Aquest escenari patologitzador està fonamentat en el constructe nefast de normalitat. Cada cop hi ha una definició més estricta del que és la normalitat i per tant, cada vegada hi ha més persones que no són «normals».

Tot qui no sigui normal, és malalt. No hi ha res més injust, que tractar a tothom per igual.

Per tant, anem ha entendre què és el que ens passa i quina és la millor manera de solucionar-ho, ja que estem segurs que la majoria de vegades no passarà per una medicalització de la vida, sinó per permetre’ns està en contacte amb el malestar, no fugir d’ell.