nou curs

Tornada a l’escola

Durant les vacances d’estiu, tot es veu molt diferent.

Si hem tingut la sort que a la feina ens donin vacances i que aquestes coincideixin amb les de la nostra parella, segurament hem gaudit d’uns dies amb família.

Donem més llibertat a la nostra criatureta, estem més amb ella i més per ella, els horaris són més laxes i no tenim la pressió que s’escapi l’autobús. 

Totes aquestes condicions fa que, normalment, els infants millorin.

Els que són molt insegurs, es tornen una mica més segurs, gràcies a la confiança dipositada en ells, els que s’enfaden molt sovint, estan més alegres gràcies a poder jugar més estona.

Els que sempre estan enganxats als pares, com que el poble és molt diferent que la ciutat, fa que sempre estiguin jugant amb altres.

Total, que l’estiu, per petits i grans, és un plaer! Però hem de tornar al cole, i a treballar.

Quina mandra! 

És molt freqüent i normal, que els dies abans de començar el col·legi veiem el nostre fill més agitat del normal. 

És important que estiguem amb ell i l’ajudem a calmar totes les angoixes que el nou curs desperta: Nou curs, nova classe, nou professorat… 

És important realitzar les tasques de preparació de manera conjunta per tal que es vagi fent la idea que el nou curs està ben a prop de començar. Preparar el material, anar a comprar la bata plegats o repassar que tots els deures d’estiu estiguin fets són, per exemple, accions que ajuden als infants a preparar-se cara el nou curs. 

En general sempre, però durant els primers dies de classe és d’especial importància que estiguem atents a com torna el nostre fill del cole.

Que l’escoltem i que li preguntem com li ha anat, com està amb els companys… Però podem fer més.

El principi de curs ens proporciona l’oportunitat de potenciar les capacitats d’imaginació i de fantasieig:

Què creus que treballareu aquest curs? Amb qui creus que et portaràs millor? Quina és l’assignatura que més et costarà?…

Totes aquestes preguntes potencien la capacitat de planificar, prevenir i ajudar al canvi. 

Però, perquè costa tant tornar al cole? 

En general, no ens agrada fer-nos gran. Mai hem estat millor que al ventre de la nostra mare, on s’estava calentet, hi havia menjar i no havíem de procurar-nos per res.

Quan naixem, tot és tan gran que ens passem la major part del temps dormint. Però… a poc a poc deixem d’anar a cotxet i comencem a caminar. – Sí home!, anàvem molt bé al cotxet perquè podia dormir quan estava cansat- comencem a tenir més responsabilitats i més deures.

I… el cos canvia. Ja no som aquell nen que tothom li feia carantoines, sinó que ara parles sense parar de fer galls i ja s’acosten els primers granets.

I tot això costa de pair. 

És important tenir al cap que hem d’ajudar els nostres fills a créixer, perquè no és fàcil.

Hem de confiar amb ells, donar-los llibertats i responsabilitats (adaptades a l’edat) al mateix temps que generem un espai on l’infant sàpiga que sempre podrà tornar quan les coses es posin lletges.

 Aquest és el repte de la tornada a l’escola:

Que la constatació de què un es fa gran no sigui viscuda com un fet angoixant, sinó com una oportunitat d’aprenentatge i de desenvolupament.

pantallas

Pantalles, pantalles i més pantalles

Mòbils, tablets, GPS, smartwatch, televisions i tot tipus de gadgets i wearables. No hi ha dubte. La tecnologia ha transformat les nostres vides. I probablement, també ha transformat la manera en què eduquem a les nostres criaturetes.

Són bons o dolents els aparells electrònics? No hi ha resposta a aquesta pregunta. Perquè la pregunta està mal feta.

Una clau anglesa és bona o dolenta? És una pregunta una mica estranya…

Els aparells electrònics, entenent mòbils, tablets i derivats, com la clau anglesa, són eines. Esdevindran eines útils i beneficioses o eines perjudicials depenent de l’ús que en fem.

Què és fer un bon ús? Són moltes les aplicacions que hi ha en el mercat destinades al públic més petit.

És important seleccionar aquelles aplicacions que creiem que poden ajudar a l’infant a desenvolupar les seves capacitats i que poden ajudar al seu desenvolupament.

Sempre tenint present que una sobre-exposició a la pantalla acabarà sent perjudicial, sigui per la vista sigui per l’addicció que crea aquesta excitació sensorial constant.

Què és fer un

mal ús? Tant nens com nenes són mogudes, ploren, riuen, pregunten… en definitiva, fan el que han de fer.

I aquesta activitat requereix una mirada enamorada que sigui capaç de calmar els infants i de ajudar a tolerar tota aquesta frenètica emocionalitat.

Si quan l’infant està agitat li posem una pantalla davant perquè es calmi, és veritat que es calma força ràpida i per nosaltres una forma senzilla, però no li estem ensenyant a portar aquestes emocions, ans al contrari, l’estem ensenyant a evacuar aquestes emocions, a no parar atenció i a no regular-les.

Si deleguem la tasca de gestió emocional a una pantalla que és ràpid i fàcil, llavors haurem d’estar preparats per pagar el preu que pagarem.

Per últim i a tall de reflexió… som un model pels nostres fills i filles.

Si nosaltres estem tot el dia amb el mòbil, com volem que ells no ho estiguin?

pequeños

Ens en recordem de quan nosaltres erem petits?

Quants anys fa que no ens il·lusionem per l’aleteig d’una papallona o per les coses més senzilles?

Quant de temps fa que un pal no és una serp o una vareta màgica?

Tendim a pensar-hi poc… però hi va haver una època en què érem petits!

I… els teus pares feien coses que et feien moltíssima ràbia.

O no? Per què és important pensar en la nostra infància? Perquè abans de ser pares, hem estat fills.

I hem tingut uns pares que ens han cuidat i estimat suficient. I això deixa marca.

Prenem per cas: “El meu pare era molt dur amb mi i per tant jo seré molt dur amb tu”.

Aquest esquema prototípic és un exemple perillós d’una mala diferenciació entre el que van ser els teus pares i el que tu pots ser com a pare.

És veritat; els teus pares van ser molt durs amb tu i per això has arribat molt lluny, però… no hi havia una altra manera?

O passem a l’extrem oposat: Els meus pares em controlaven nit i dia. No em deixaven fer res.

Llavors vaig decidir que els meus fills no els controlaria gens.

Mai els hi poso normes ni hora de tornar a casa. És evident que els extrems, mai són bons.

Els fills no són un objecte on puguem abocar les nostres frustracions i els nostres traumes. No podem fer per repetició o per oposició allò que van fer els nostres cuidadors.

És important que pensem i reflexionem sobre per què els nostres pares actuaven de la manera en què ho feien i si és bo que nosaltres actuem així.

Que les nostres accions prenguin un significat i es dirigeixin cap a un objectiu o cap a una fita i no fer perquè a mi em va anar bé o perquè a mi m’hauria agradat que m’ho fessin.

Cada infància és única i no es repetirà.

Pretendre reviure aquelles experiències a través dels nostres fills o que els fills els hi faci feliços les mateixes coses que a nosaltres pot provocar que els forcem a fer coses que no els hi ve de gust o que no gaudeixin.

Per evitar-ho és important que els hi preguntem i els hi oferim un ventall ampli d’opcions.

Que siguin ells els protagonistes i principals actors. Si volem que el nostre fill faci música perquè creiem que pot ser beneficiós per ell, importa que toqui el violí, el piano o el contrabaix?

O si creiem que fer esport és saludable, no cal que faci rugbi com nosaltres vam fer!

mens sana

La importància d’un cos sa

En la societat que vivim no hi ha dubte que hi ha un culte al cos.

Anuncis, cremes, gimnasos i una sèrie llarguíssima d’etcèteres  confirmen que el cos és un temple.

La influència cartesiana de separar cos i ment, material de no material, productor de producte, encara resideix entre nosaltres.

Entenent la utilitat i la importància que ha tingut al llarg de la història, creiem que és moment de començar a integrar aquets dos conceptes, res cogitance i res extensa, en un de sol.

I així ho avalen les noves investigacions científiques que demostren que depenen de les conductes que tinguem, el cervell es deformarà d’una o altre manera, creant així, productes mentals diferents.

A més a més, el cos és la trinxera per contenir tot el que ens passa.

Per redundant que sembli, les sensacions són captades a través dels sentits (a través del cos) i interioritzades.

De la mateixa manera, que les emocions són sentides a dins nostre i expressades a través del cos.

L’exemple més evident és l’ansietat.

Quan tenim ansietat, estem taquicàrdics, les mans ens suen, les pupil·les és dilaten…

Que important és tenir un cosa sa per poder contenir totes aquestes experiències vitals introjectades i projectades a través de la barrera que diferencia entre jo i no-jo.

Un cos malmès, un cos malaltís, tindrà dificultats en expressar aquestes emocions o en captar el món que l’envolta.

Tindrà dificultats en contenir tota l’ansietat que experimentem i, probablement, serà desenvoluparà en malestar psicològic.

Per tant, la barrera entre cos i ment, no està tan clara.

Cada cop més es planteja com un contínuum que no se sap on comença un i on acaba l’altre.

Juvenal, un poeta satíric d’aproximadament l’any 50 d.C va resumir molt clarament aquest concepte.

Per ell l’equilibri només es pot aconseguir tenint una ment sana en un cos sa. Mens sana in corpore sano.

Què vol dir tenir un cos sa?

Tenint en compte que la societat cada cop dificulta separar el criteri estètic del criteri mèdic, hem de tenir presents que els infants joves i adolescents el que ha de primer és el criteri mèdic.

Que tinguin una dieta equilibrada i una dosis mínima d’esport.

Que cuidin la postura corporal i els gestos.

La manera en que s’aixeca pes…

Ser més alt, més baix, més voluminós o menys, o amb granets o sempre no és pot confondre amb la salut.

És purament un criteri estètic que, per més que en el món dels adults sigui un judici inflexible i sovint cruel, en cap cas hauria d’arribar al món infantil, ja que ells no tenen la culpa dels nostres complexes.

tipos de familia

Famílies

Els temps de transició mai són fàcils.

Els col·lectius socials es desenvolupen i muten, creen nous paradigmes, nous conceptes i noves concepcions de la realitat.

La riquesa cultural, la diversitat i els canvis tecnològics afavoreixen a aquests canvis.

Un dels conceptes que més ha mutat és el de família. Les fecundacions in vitro, les adopcions, la mobilitat laboral, els fills de diferents matrimonis… forcen a obrir i a reconceptualitzar la família.

Un canvi significatiu en la conceptualització ha estat el desús de «famílies desestructurades» i l’ús de «noves famílies».

Reflectint així un canvi estructural en les societats. No estem entrant en un debat ètic sobre què està bé o està malament, senzillament descrivint una realitat i quines implicacions té pels infants en l’àmbit psicològic.

Quines són les funcions familiars?

Potser les funcions que més ràpidament se’ns venen al cap, són les funcions de nutrició i de protecció. I així és.

En primer lloc el nen ha d’estar ben alimentat.

I per ben alimentat no volem dir sobre alimentat, sinó adequadament alimentat.

El cos és on s’experimenten les sensacions i pensaments i, donada la dificultat d’aquesta tasca, és imprescindible que estigui ben alimentat i sa.

En segon lloc, l’infant no només ha d’estar protegit, a més a més, s’hi ha de sentir. Agafar el nen en braços quan s’ha fet mal o xiuxiuejar-li quelcom tranquil·litzant a cau d’orella quan té por són alguns dels exemples per transmetre la sensació de protecció.

La funció de culturització, introduir l’infant a la cultura, és també una d’aquelles funcions que ràpidament ens venen a la ment.

Per culturització entenem el llenguatge, els costums socials, les dinàmiques internes de la família…

En resum tot el que sigui preparar-lo perquè es sàpiga adaptar a la societat. És en aquesta funció on entren en joc els límits.

Uns límits clars, coherents i no rígids, si no rigorosos són molt important per tots, incloent-hi els infants.

Una altra funció important és crear una xarxa de seguretat per l’infant, que, si es fa suficientment bé, romandrà tota la vida.

Paradoxalment, com més segur se senti l’infant a casa, més món podrà explorar perquè sap que sempre podrà tornar i encara se l’estimaran, que no s’hauran oblidat d’ell.

Aquesta xarxa de seguretat es crea amb les funcions anomenades anteriorment, però també fent sentir al nostre fill/a que és capaç.

Si criminalitzem l’error o no respectem els tempos d’aprenentatge de l’infant aquest es pot frustrar i acabar pensant que no és suficient per a aquest món complicat.

Per últim, les famílies tenen la funció de significar el món intern de l’infant.

El món intern és desordenat, caòtic, angoixant i desbordant.

És molt important que les famílies estiguin atentes en aquest món intern i intentin dotar-lo de significat.

Què estàs enfadat? Que potser t’ha fet por?

Sí que tu estàs passant bé!

Potser actues així perquè et fa enveja que el teu germà tingui un regalet i tu no…

Són exemples de comunicacions de cuidadors a cuidats que fan referència en aquest món intern.

Així el nen o la nena pot començar a posar paraules a les sensacions físiques-corporals i començar-les a passar al pla psíquic.

Molt més tolerable i comprensible.

Aquests és un recull molt bàsic de les principals funcions familiars.

Cada nen, però té les seves particularitats, independentment de la família. Caldrà estar atent i acompanyar-los en el feixuc procés de fer-se gran.  

creatividad

Estimulant la creavitat infantil

Avui en dia, sembla que hi ha paraules que estan de moda i altres que no ho estan.

Paraules obsoletes en el món de la pedagogia per l’estigma negatiu que hi ha al darrere.

Paraules com disciplina, autoritat o rigor són les dolentes de les pel·lícules, mentre que paraules com estimular, negociar o creativitat són les protagonistes.

Sent fidels en aquesta moda, reflexionarem sobre per què és important estimular la creativitat en els nens i què podem fer com a pares.

Si mirem l’etimologia de la paraula creativitat, del llatí, creare, que, com ens imaginàvem, vol dir crear.

El que potser no és tan evident, és que creare està emparentada amb la paraula crescere que vol dir créixer, fer-se gran.

Ja podem començar a imaginar per on aniran els trets…

Tots els infants són creatius?

Sí. Tots els infants tenen el potencial creatiu, sempre tenint present que els temposde desenvolupament i maduració poden variar.

Però la capacitat creativa és com la de parlar o caminar, és ontològica a l’ésser humà i, per tant, adaptativa.

De què serveix doncs, la creativitat?

El primer motor d’explosió que hi va haver va ser de la marca Mercedes (en honor a la seva esposa.)

Si el senyor Benz hagués preguntat a la gent com voldria que fossin els carros tirats per cavalls, probablement haguéssin respòs que els volien o més grans o tirats per més cavalls.

En cap cas que no tinguessin cavalls.

El que vull exposar amb aquesta anècdota és que la creativitat és un motor de desenvolupament essencial a la societat.

Per resoldre conflictes de la nostra vida quotidiana, sovint necessitem imaginar diferents escenaris per valorar diverses opcions.

La imaginació i la creativitat van íntimament relacionades.

Això de les societats està molt bé, però com l’afecta al meu fill/a això de ser creatiu?

Són molts els autors que defensen que el llenguatge es queda curt, que té limitacions.

Sovint, quan parlem dels nostres sentiments ens trobem en què no hi ha paraules per acabar de descriure amb precisió aquell neguit que et treu la són o la il·lusió que et fa dibuixar un somriure d’orella a orella.

La creativitat és un mitjà d’expressió d’aquets sentiments als quals no els hi podem posar paraules, però que necessitem dóna’ls-hi forma.

És veritat que l’eina que tenim més a l’abast i més estimulada és el llenguatge, però pintar, escriure, tocar un instrument o jugar, poden ser altres d’expressió. I és aquí on mares i pares poden ajudar al seu fill a estimular la creativitat.

Jugant. Jugant plegats, deixant que sigui l’infant el que creï l’escenari en el qual desenvoluparà l’obra: Ja sigui a través d’un joc, un conta o un dibuix, entrar en el món de la creativitat del nostre fill ens ajudarà al fet  que se senti valorat i recolza’t.

Aquest món intern que sovint és confós i caòtic no està sol, que té companys de joc, amb qui compartir les ansietats que genera i les alegries que comporta.

Anima a l’infant a què s’expressi facilita tenir una autoimatge positiva.

Si poguéssim posar paraules al que pensen seria quelcom semblant a:

“Si la persona que em cuida, em dóna calor i seguretat em mira amb bons ulls i m’anima que m’expressi, deu ser que el que he d’expressar és important, i, per tant, jo sóc important.”

lectura

Com fem per a què els nostres fills llegeixin?

A l’escola els mestres insisteixen, fins i tot a vegades “obliguen”, a què els infants llegeixin.

Però,  important que els nostres fills llegeixin? 

Els infants tenen la capacitat d’imaginar, de crear. L’expressió de la creativitat s’explicita en el joc. 

És el que en psicologia anomenem joc simbòlic. Un pal de fusta pot ser ara un cavall, ara una espasa.

Ara una vareta màgica, ara uns espaguetis que han quedat una mica durs.

Fantàstic!

Però aquesta capacitat s’ha d’estimular, s’ha de cuidar i s’ha d’interioritzar. 

Interioritzar aquesta capacitat de simbolitzar és imprescindible per a una bona comprensió del llenguatge, i el que és més important, per a la comprensió de les persones.

Si ens hi fixem, quan parlem sobre les nostres emocions utilitzem llenguatge simbòlic, metàfores perquè la gent ens entengui.

Estic tan enamorat que sento papallones a l’estómac.

Curiosament quasi tothom entén aquesta frase i sospito que ningú a tingut papallones vives a l’estómac. 

Què té a veure això amb llegir? 

Llegir estimula la capacitat de llenguatge de l’infant fent que ampliï el seu vocabulari i la comprensió d’aquest.

No és el mateix entendre paraula per paraula que el conjunt, la totalitat d’una història. 

A més a més, submergir-se en una història on ens podem identificar amb alguns dels personatges, millora les capacitats de poder pensar en l’altre (empatia) i la capacitat de pensar sobre un mateix (introspecció).

L’infant sent la tristesa que sent l’aneguet lleig quan veu que és diferent i tothom se’n riu d’ell.

Per poder sentir o imaginar aquesta tristesa és imprescindible la capacitat de simbolització. 

Llegir és “posar negre sobre blanc” el llenguatge, i el llenguatge és la manera més habitual amb la que ens expressem.

Per tant, ser bons lectors de ben segur que ens ajudarà a comunicar-nos millor amb nosaltres mateixos i amb els altres. 

Però com fem que els nostres fills llegeixin? 

Saben que no hi ha solucions màgiques ni canvis radicals, el nucli familiar pot estimular el gust per la lectura.

Aquí donem unes quantes propostes.

Cal tenir en compte que s’han d’adequar a l’edat de cada infant. 

–    Els fills han de veure que els pares llegeixen: pares i mares són els principals referents dels fills.

Si la lectura és un fet quotidià a casa, com menjar o rentar-se, es desperta la curiositat per aquesta activitat i es normalitza.

Per tant que et vegin llegint el diari o un llibre, és un molt bon primer pas per a què els fills els hi entrin ganes de llegir. 

–    Explicar contes abans d’anar a dormir.

Escoltar una història ens transporta a un món paral·lel on  passen coses extraordinàries.

A través d’aquestes històries, l’infant anirà prenent el gust per aquests mons i, serà a través de la lectura, que satisfarà la seva curiositat. 

–    Llegir conjuntament:

En els infants menors de 5 anys que encara no saben llegir, és molt evident que pares i mares han de llegir amb els seus fills i filles.

Agafar contes que es puguin tirar, embrutar, mullar… és imprescindible perquè l’infant pugui jugar també amb els llibres.

Un detall subtil per important és passar el dit però sobre les lletres quan s’està llegint conjuntament.

 –    Deixar triar el llibre:

Fer-li diverses propostes  i que sigui l’infant que triï el llibre és una bona manera de fer-lo partícip de l’activitat.

I no s’ha de tenir por a canviar de llibre! Si un llibre no agrada, no hem de forçar-lo a arribar fins al final. 

–    Dedicar un temps i disposar d’un espai: Entre anglès, informàtica, judo, violí i teatre s’han de poder trobar moments per dedicar a la lectura.

Pel que fa a l’espai ha d’estar ben il·luminat i sense gaire soroll.

Tanmateix, no ens hem de preocupar si està assegut en una cadira, estirat al sofà o a terra.

Mentre la criatura estigui còmode… 

Finalment llegir ajuda a millorar la capacitat de concentració. Tenint en compte que cada cop hi ha més problemes per focalitzar l’atenció en un sol estímul, atès que cada cop hi ha més estímuls i més efímers, la lectura ens ajudarà a estimular la capacitat de focalització de l’atenció.

repeticion curso

¿Cómo plantear la repetición de curso a nuestro hijo/a?

Se aproxima el final de curso y con él, las evaluaciones finales. Hay niños a los que, por diversos motivos, profesorado y padres deciden que repita curso.

Esta decisión resulta muchas veces angustiante tanto para los niños como para los padres.

Aparecen dudas con respecto a cómo se lo va a tomar nuestro hijo/a, cómo se adaptará a los nuevos compañeros de clase, creerá entonces que es tonto/a…??

Bueno, lo que quiero transmitir en este post es que la repetición de curso se trata de un hecho que conlleva muchos cambios en el niño (tanto a nivel educativo como emocional), pero en ningún caso debe darse por hecho de que será traumático para él o ella.

A continuación os daré algunos consejos sobre cómo manejar este tema tan delicado.

La repetición de curso implica la ruptura del curso vigente, de modo que no debemos negar esta separación, sino darle la importancia que se merece.

Le podemos decir que es normal que se ponga triste al pensar que no irá con sus amigos en clase, pero que los seguirá viendo en otros espacios del colegio como en el patio, y que a la vez ganará amigos nuevos.

Cuando validamos este sentimiento de tristeza por la separación, hacemos sentir a nuestro hijo que entendemos su pena y le ofrecemos nuevas miradas en clave de ganancia (nuevos amigos, nuevas experiencias que suman a las amistades que ya se tiene y que puede mantener si quiere, etc.).

En relación con lo académico, es importante preguntarle por qué cree que repite y qué espera de la repetición de curso.

Debemos conocer cómo se explica a sí mismo la repetición, qué ideas se ha hecho y en caso de ser erróneas explicárselo correctamente para que no hayan confusiones.

Muchas veces, la repetición de curso es vivida por los niños como la evidencia de sus autocreencias negativas (repito porque soy vago, porque soy tonto, porque soy malo y es mi castigo…).

Si pensamos que el niño o la niña tiene estos pensamientos, debemos explicarle que repite porque este curso le hemos visto muy agobiado o que le ha sido muy difícil (depende del caso) y que deciden repetir para que tenga otra oportunidad de aprender lo que este año no ha podido y le resulte menos difícil.

También es importante transmitirle la idea de que aunque en el siguiente año reciba el mismo temario, se deberá esforzar y trabajar igualmente para sacarse el curso adelante (hay veces que se cree que repetir es la solución mágica a no estudiar).

También es importante anunciarle la repetición más o menos un mes antes de que finalice el curso, para brindarle la oportunidad de despedirse de sus compañeros y de elaborar la pérdida.

Ofrecerle la disponibilidad para hablar sobre este tema las veces que haga falta a fin de resolver las dudas o confusiones que hemos comentado anteriormente.

Si tenéis más dudas de cómo plantear la repetición de curso a vuestros hijos o creéis que puede estar sufriendo por este tema u otros, no dudéis en consultar con la psicóloga de nuestro centro.

separacion

La separación de los padres

Cuando los papas se separan siempre es un momento difícil para toda la familia.

Sin embargo, una separación de una pareja que no se entiende, que ya no se quiere, es más saludable que mantener la convivencia entre dos personas que discuten todo el tiempo.

Hay veces que se recurre a esta segunda opción por miedo a que sus hijos sufran con la separación, pero viviendo juntos con una mala relación, también pueden hacer vivir situaciones indeseables a los hijos.

Una vez se ha tomado la decisión de que los padres se separan y se lo comunican a los niños, es importante transmitirles la idea de que se trata de una decisión que toman ellos como pareja, que siguen siendo sus padres y  que siguen contando con los dos.

Es importante hacer hincapié en que nada tiene que ver con ellos, en cómo son o en cómo se portan.

Digo esto porque los niños (sobre todo los más pequeños) tienen un pensamiento autorreferencial o egocéntrico, esto es, que creen que todo lo que pasa alrededor tiene relación con ellos.

Eso hace que muchas veces puedan pensar “los papas se separan porque yo me porto mal”.

De igual modo, intentar evitar decir cosas como “nos separamos porque hemos dejado de querernos”, sobre todo si los hijos son pequeños, porque pueden pensar que un día también dejarán de quererles a ellos.

Se aconseja transmitirles la idea de que los papas se quieren pero vivirán separados, porque así no discuten tanto y estarán todos más contentos, pero que siguen siendo una familia.

Para que el niño sienta que no pierde, que sigue teniendo una familia, es bueno que cuanto más presente esté en la vida de sus hijos el progenitor que se ha ido de casa mejor.

Seguramente con una explicación que demos no será suficiente para que los niños entiendan la separación, por ello es probable que a medida que vayan creciendo lo vayan preguntando y así entendiendo.

Si se trata de una separación definitiva es importante transmitirle esta idea y evitar, sobre todo al principio de la separación, realizar actividades juntos, pues muchas veces los niños tienen la fantasía que un día mamá y papá volverán a estar juntos y es mejor no confundirles.

Independientemente del tipo de custodia que se tenga, cuando los padres se separan, los niños deben acostumbrarse a tener una vida con mamá y otra con papá, y que cada una tendrá unas características que les serán propias.

Así, si se da el caso de que cada progenitor tiene un estilo diferente de educar, los niños pronto aprenden a relacionarse con cada uno de una forma diferenciada.

Lo que sí es importante es intentar respetar los horarios y las rutinas de los niños, de manera que no deban renunciar a sus actividades por que hoy le toque estar con uno o con el otro.

También es importante que en la casa de cada progenitor el hijo tenga su habitación o espacio que sienta como propio y que le permita identificarse con ese hogar.

Como todas las separaciones resultan difíciles, os invitamos a que consultéis en nuestro centro cualquier duda que tengáis al respecto, pues nosotros intentaremos ayudaros de la mejor manera posible.