All posts by : Psicologia

Jugar comporta molts beneficis.

Es tracta d’una activitat principalment lúdica a través de la qual els nens i nenes aprenen a experimentar amb els objectes del seu entorn, exploren les seves formes i funcionalitats.

Aprenen a comunicar-se amb els altres, també a cedir, a adaptar les seves necessitats als desitjos dels altres, a compartir.

Com que es tracta d’una via d’expressió emocional, és un recurs terapèutic molt utilitzat en psicoteràpia.

El tipus de joc que es realitza va evolucionant al llarg del desenvolupament del nen.

Quan observem que el tipus de joc que realitza el nen no correspon amb el que tocaria per edat, pot tractar-se d’un indicatiu de malestars emocionals o dificultats maduratives que s’haurien d’explorar més detalladament.

A continuació us presento aquesta evolució del joc:

En un nen/a de 2-3 anys,

•    Es tracta d’un joc de tipus egocèntric,  centrat en ell mateix.

•    Pot demanar ajuda o fer preguntes envers els objectes, però no contempla a l’altre com a participant actiu en el joc.

•    La seva activitat lúdica és espontània, canvia amb facilitat d’un joc a un altre.

•    L’atenció està centrada fonamentalment en la investigació de l’objecte, en les seves  funcions i en el plaer que li proporciona l’exercici i la manipulació dels mateixos.

•    El seu joc no s’ajusta massa a la realitat (pot fer circular un cotxe per l’aire, per exemple)

Dels 4 als 5 anys,

•    Hi ha una major aproximació a lo real, cada vegada la imitació és més exacta.

•    Pot  reconèixer a l’altre com a coparticipant del seu joc.

•    Té interès pels jocs de construcció i apilar peces amb equilibri. •    Segueix sense haver un objectiu previ o planificació en el joc, hi ha poca continuïtat, i pot interrompre l’activitat i passar a una altra fàcilment.

Cap als 5 o 6 anys,

•    Comença a incloure la intencionalitat: el propòsit explícit de realitzar una determinada tasca amb un marge més ampli de constància respecte dels seus objectius.

De 7 a 11 anys,

•    Pot assumir perfectament uns rolsexplicitats prèviament i dramatitzar escenes quotidianes: fer de  venedor, mestre, alumne.

Apareix l’interès pels jocs que tenen unes reglesestablertes: sentit del joc mutu i consciència de l’alteració de les regles (trampes)

 Moltes vegades apareixen conflictes quan és l’hora de dinar o de sopar.

El fill ens diu que no té gana, juga mab el menjar, s’aixeca 20 vegades de la cadira, molesta al gernà, etc., en definitiva, fa tota una sèries de conductes que dificulten el momento de dinar tots plegats. 

Quan es donen situacions d’aquest tipus, primer haurem d’esbrinar si es tracta d’una qüestió de falta de gana o desgana envers l’aliment en concret que els pares han cuinat o, si pel contrari, es tracta d’una conducta que poc té a veure amb el menjar que hi ha  a la taula sinó que es tracta d’una crida d’atenció als pares. 

Com dic sempre en els posts que escric, és molt important entendre què està passant per a que podem donar una resposta el més adequada posible a la situación que s’està produint.

En regles generals, és important que els nens adquireixin ja des de ben petits uns hàbits relacionats amb el tema del menjar: dinar/sopar sobre la mateixa hora; no donar-los res de picar abans; si els pares poden sopar amb els nens millor, doncs als fills els hi agrada dinar amb els pares perquè els fan sentir grans com ells; evitar que s’aixequin innecessàriament de la cadira, etc.

També és interessant anar introduint de manera gradual diferents aliments, i que veginq ue nosaltres també ho mengem de bon gust.

D’aquesta manera, es van acostumant als canvis i a la introducció de nous aliments amb naturalitat. 

Si el nostre fill diu que no vol menjar res més i nosaltres decidim retirar-li el plat, és important que llavors despré son caiguem en donar-li unes galetes o un altre aliment que ens demani més tard.

Si ho fem, no estarem valorant nosaltres mateixos el menjar que hem cuinat per a ells, i será ell qui decideixi quan menjar i el què.

Li podem explicar que ara a no és momento de dinar, i que per això és important que es pugui menjar tot el que li posem al plat. 

Per aquells nens que els costa estar asseguts i que aprofiten qualsevol moment per a cridar l’atenció dels pares, és interessant que el moment de dinar o de sopar sigui un moment divertit per a ells.

Evitar que la conversa giri entorn al “menja’t això” i “deixar de fer lo altre”, i sigui realment un moment en què mentre estan menjant, ens expliquin què han fet al cole, per exemple.

D’aquesta manera els estarem mirant no perquè ens preocupa que no mengin, sinó perquè ens interessem per ells.

La idea és que si els oferim la nostra atenció mentre som la taula, llavors no els caldrà fer el tonto amb el menjar per captar-la.

Per això, és important poder destinar una estona adequada a l’hora de dinar/sopar, per a que podem gaudir del menjar i del moment en familia sense presses ni angoixes afegides.

Muy a menudo los padres consultan porque a sus hijos les cuesta mucho entretenerse solos, quedarse en su habitación jugando o estudiando solos, irse a dormir y permanecer en su cama, etc.

Si tenemos en cuenta las largas jornadas laborales y las dificultades que a veces encontramos para compaginar la vida laboral con la vida personal, vemos cómo realmente los niños y los padres pasan separados la mayor parte del día.

Por ello, cuando llega la tarde y padres e hijos se reencuentran, éstos quieren compensar el tiempo de ausencia y pasar el máximo rato con sus padres porque lo necesitan, porque eso les proporciona seguridad, les hacen sentir queridos (mejora la autoestima) y por lo general, les hace rebajar la tensión que se va generando en mayor o menor grado a lo largo del día, en definitiva, están en casa (como cuando los niños juegan y dicen “casa”, como sinónimo de “salvado”).

¿Pero qué ocurre cuando está necesidad de estar con los padres es demasiado elevada y se traduce a un no poder estar solo?

Los padres seguramente que hayan momentos en el día en que echen a faltar a sus hijos e incluso a veces sienten que preferirían estar con ellos en lugar de estar trabajando, pero lo asumen pues como adultos, entienden la necesidad de trabajar y de que los niños deban ir a la escuela.

Sin embargo, hay niños que pueden entender y sobrellevar esta cuestión de una mejor manera que otros.

¿De qué depende?

Como todo, depende de distintos factores: de la edad del niño, del grado de conciencia de la separación, de cómo de a gusto o tranquilo se siente el niño en la escuela, de si previamente al ingreso a la escuela los niños han podido estar suficientemente tiempo con los padres y se han podido sentir tranquilos con ellos o de si han aparecido en estos primeros tiempos de vida  otras personas con las que el niño/a se ha podido relacionar pudiéndose separar así en momentos del cuidador principal de una manera segura, etc.

En el caso de que por las circunstancias del entorno o las características personales del niño, éste sufre excesivamente, debemos hacer un trabajo cognitivo y emocional en el que se ayude a ganar la suficiente seguridad interna como para poderse sentir tranquilo estando solo, sabiendo que nada malo puede pasarle, y ganar la suficiente seguridad externa (en los papás en este caso) de que ellos se alejan de él temporalmente pero que siempre vuelven, y que si no los ve no es que desaparezcan, sino que puede pensar en ellos y así sentirse más tranquilo.

Para dudas o consejos de cómo trabajar esto también desde casa podéis acercaros a nuestro centro Okidi e intentaremos ayudaros.

Moltes vegades ens arriben al despatx pares i mares preocupats perquè els seus fills tenen dificultats per posar-se ells sols a fer els deures.

Darrera d’aquesta problemàtica hi podem trobar diverses causes, però en aquest post parlarem de 3 molt freqüents i com treballar-les:

– nens que necessiten la presència de l’adult per fer els deures.

Si la dificultat del nen recau en la matèria, els pares poden ajudar a estudiar al fill sempre intentant que aquella situació no esdevingui massa conflictiva en la relació pares-fill.

És important que els pares ajudin però que els deures els pugui fer el nen, perquè sinó estaran traient responsabilitats al fill que li són pròpies i a la vegada que estaran interferint en el seu procés d’aprenentatge.

El més recomanable seria poder-li explicar i motivar al fill a que ho continuï fent ell sol i que els pares marxessin, i si més endavant no entenen alguna cosa puguin tornar a cridar als pares de nou.

Més val marxar i tornar 50 vegades que quedar-se assegut al seu costat durant tota la estona, ja que si els pares marxen, el fill va aprenent la experiència de fer els deures “sol” mentre que si tenen als pares sempre al costat, poden desenvolupar una dependència de la seva presència per fer els deures.

– nens que tenen moltes dificultats per organitzar-se.

És important poder crear un horari conjunt, pares i fills, en què es busquin unes hores d’estudi pactades entre tots i que siguin el màxim de realistes i assumibles possibles.

Tant si els fills tenen pocs o molts deures, és bo poder marcar un temps d’estudi (1 hora, 2 hores, depenent de la necessitat) en què el nen tingui destinat a fer els deures, i on només pugui realitzar-los en aquell temps marcat.

Als nens els ajuda a organitzar-se saber que només tenen un temps determinat a fer una activitat que disposar de tota la tarda i haver-se organitzar dins d’un interval temporal més ampli.

També van prenent consciència de quant de temps necessiten per estudiar.

– nens que es despisten amb qualsevol cosa.

La capacitat de concentració va lligada a molts factors: la motivació per la tasca, el cansament mental i físic, el grau d’inquietud o neguit del nen, etc.

Per tant, per orientar bé a la família, s’hauria de mirar cas per cas el per què el nen es despista tan fàcilment.

Tot i així, com a pautes generals podríem dir que és important que el nen tingui el seu propi espai d’estudi, que sigui un lloc tranquil, poc estimulador extern, i en el què temporalment quedin exclosos objectes d’interès del nen.

Vivim en una societat regida per uns límits que afavoreixen la nostra convivència.

En canvi, cada vegada ens trobem amb més dificultats per a poder establir uns límits clars i saludables dins de les nostres llars i del nucli familiar.

Moltes vegades ens trobem que els pares se senten injustos o autoritaris quan han de dir “no” als seus fills, quan en realitat estan afavorint el seu benestar psicoemocional fent-ho.  

Tots necessitem saber quins són els nostres límits, això ens permet protegir-nos, orientar-nos, ens dóna seguretat i confiança en l’entorn.

Establir uns límits clars i saludables als fills els ajuda a anar tolerant les frustracions del dia a dia, a conèixer les pròpies capacitats, a demanar ajuda si cal, a respectar als altres i a protegir-se a si mateix de possibles mals propis o aliens.

Un nen que no troba els límits els busca perquè necessita comprovar que al costat hi té un adult que li protegirà per a que no es faci mal, que el frustrarà però que també el consolarà quan això passi.

Pensem que els nens van aprenent i acceptant els límits a mesura que es van topant amb ells.  

Hi ha molts estils diferents de criança, m’arriscaria a dir que hi ha tants com a número de mares i pares i que, com a tot a la vida, els extrems no acostumen a ser lo més saludable.

Creiem que un excés de permissivitat dels pares pot ser viscut pels fills com un abandó emocional “fes el que vulguis”, “a mi no m’importa el que et pugui passar”; mentre que una intolerància o una rigidesa extrema pot ser viscuda com una falta de comprensió i empatia dels pares envers els seus fills “diguis el que diguis jo no em moc de la meva postura”.  

Hi haurà moments en què serà bo una negociació amb el fill, i en d’altres en què la decisió la tindran els pares i se li podrà transmetre al fill que ho fan a fi de protegir-lo perquè l’estimen, però que ara per ara ha de respectar-ho.

Si els pares es mouen en línies de criança diferents o fan un repartiment de papers antagònic “poli bueno / poli malo”, poden generar molta confusió als fills.  

Pensem que no és un tema fàcil de gestionar i que en molts moments es converteix en focus de conflicte, per això us proposem que vingueu a consultar-nos si teniu qualsevol qüestió o si dubteu de com fer-ho.

Com sempre, el Centre Okidi ens trobem a la vostra disposició per ajudar-vos amb aquests i d’altres temes que puguin ser motiu de dubte o malestar personal o familiar.

Vivim en una societat regida per uns límits que afavoreixen la nostra convivència.

En canvi, cada vegada ens trobem amb més dificultats per a poder establir uns límits clars i saludables dins de les nostres llars i del nucli familiar.

Moltes vegades ens trobem que els pares se senten injustos o autoritaris quan han de dir “no” als seus fills, quan en realitat estan afavorint el seu benestar psicoemocional fent-ho.

Tots necessitem saber quins són els nostres límits, això ens permet protegir-nos, orientar-nos, ens dóna seguretat i confiança en l’entorn.

Establir uns límits clars i saludables als fills els ajuda a anar tolerant les frustracions del dia a dia, a conèixer les pròpies capacitats, a demanar ajuda si cal, a respectar als altres i a protegir-se a si mateix de possibles mals propis o aliens.

Un nen que no troba els límits els busca perquè necessita comprovar que al costat hi té un adult que li protegirà per a que no es faci mal, que el frustrarà però que també el consolarà quan això passi.

Pensem que els nens van aprenent i acceptant els límits a mesura que es van topant amb ells.

Hi ha molts estils diferents de criança, m’arriscaria a dir que hi ha tants com a número de mares i pares i que, com a tot a la vida, els extrems no acostumen a ser lo més saludable.

Creiem que un excés de permissivitat dels pares pot ser viscut pels fills com un abandó emocional “fes el que vulguis”, “a mi no m’importa el que et pugui passar”; mentre que una intolerància o una rigidesa extrema pot ser viscuda com una falta de comprensió i empatia dels pares envers els seus fills “diguis el que diguis jo no em moc de la meva postura”.

Hi haurà moments en què serà bo una negociació amb el fill, i en d’altres en què la decisió la tindran els pares i se li podrà transmetre al fill que ho fan a fi de protegir-lo perquè l’estimen, però que ara per ara ha de respectar-ho.

Si els pares es mouen en línies de criança diferents o fan un repartiment de papers antagònic “poli bueno / poli malo”, poden generar molta confusió als fills.

Pensem que no és un tema fàcil de gestionar i que en molts moments es converteix en focus de conflicte, per això us proposem que vingueu a consultar-nos si teniu qualsevol qüestió o si dubteu de com fer-ho.

Com sempre, el Centre Okidi ens trobem a la vostra disposició per ajudar-vos amb aquests i d’altres temes que puguin ser motiu de dubte o malestar personal o familiar.

Aquesta és una pregunta freqüent que molts pares i mares poden fer-se en moments concrets en relació a la criança dels seus fills o a la pròpia experiència vital.

Tots en determinats moments ens podem sentir perduts, insegurs, i amb la necessitat de sentir-nos recolzats i orientats.

Com a psicòloga, penso que en aquests moments de malestar va bé poder compartir aquests neguits amb un persona que podrà ajudar-te a pensar i a entendre què està passant.

Pel que fa a la infància i l’adolescència més concretament, són etapes molt importants del desenvolupament.

Alhora són moments de molts canvis, que acostumen a donar lloc a conflictes i inquietuds tant en els fills com en els pares.

Una de les tasques principals del psicòleg és la d’ajudar a entendre quines dinàmiques familiars s’estan produint, quin és el malestar dels nens i dels pares, i tractar de potenciar els recursos individuals per tal de afavorir les relacions i fer front les dificultats.

Hi ha una gran varietat de dificultats que poden generar malestar i ser considerats motius de consulta.

Aquí només esmentarem uns quants, però pensem que lo important no és tant el conflicte o la dificultat en sí mateixa sinó la manera en com es viscuda per la persona i com li afecta.

Tipus de motius de consulta:

– Dificultats per la adquisició d’hàbits, límits, desobediència.

– Dificultats en la adquisició dels aprenentatges: fracàs escolar, falta d’organització i de planificació, dificultats per a la integració de nous coneixements.

– Dificultats en l’atenció, hiperactivitat, falta de concentració, de motivació.

– Dificultats en la relació amb els iguals i/o adults, gelosia, timidesa, dificultats de separació.

– Pors, angoixes, manies, tics.

– Dificultats per dormir, per menjar.

– Tristesa, apatia.

– Estrès, agressivitat, dificultats per gestionar les emocions.

En tot cas, ja sabeu que estem a la vostra disponibilitat per a fer qualsevol tipus de consulta i esperem que aquest post us hagi estat aclaridor.

En acabar les classes per la tarda, durant els caps de setmana o les vacances, de vegades els nens no saben com ocupar el seu temps i això els neguiteja: “s’avorreixen”.

Hi ha nens i nenes que saben entretenir-se sols, que els hi agrada pintar, jugar, i que fàcilment poden inventar-se un joc i gaudir per ells sols.

En canvi, hi ha d’altres que necessiten més de la presència dels adults, ja sigui per què els hi costa organitzar una activitat per ells mateixos, o bé perquè reclamen estar amb el papa o la mama ara que no han d’anar a l’escola, i no s’han de separar obligatòriament.

Tant en un cas com en l’altre, seria bo que els nens i nenes poguessin gaudir d’ambdós moments: aprendre a entretenir-se sols i aprendre a compartir activitats amb els pares i els germans.

Aprendre a entretenir-se sols els ajuda a pensar, a organitzar un joc, a estimular la part més creativa i imaginativa, estant aprenent a estar sols i a la vegada sentir-se tranquils, segurs, en confiança amb ells mateixos i en l’entorn.

Internament saben que poden comptar amb l’adult de referència si necessiten quelcom.

També compartir activitats amb els pares i els germans és molt positiu pels nens, no només a nivell cognitiu, sinó també a nivell emocional i relacional.

Els pares són les persones que més poden ensenyar als seus fills, són qui transmeten millor la curiositat per aprendre del món.

A la vegada estaran compartint experiències gratificants que ajudaran a enfortir la relació amb els seus fills i que faran guanyar al nen en autoestima i seguretat.

Si a més tenen germans, també els ajudarà a integrar als germans i a compartir als pares. Segur que apareixeran conflictes, en molts moments els fills estaran més neguitosos, però tot això forma part de la experiència de família, i seran ocasions en què els pares podran ensenyar als fills a resoldre aquests conflictes que poden tornar a aparèixer en moments futurs.