All posts by : Psicologia

La por és una resposta emocional davant la percepció d’una amenaça real o imaginària.

Es tracta d’un mecanisme de supervivència bàsic en resposta a un estímul que ens pot generar dolor o senyal perill, ens ve donada genèticament i  compartim amb la nostra espècie, però la manera en com ens impacta o com reaccionem davant aquestes pors, tindran a veure amb la nostra personalitat,  la nostra història, la imatge que tinguem de nosaltres mateixos, etc.

Les pors com d’altres emocions són emocions del dia a dia.

Si mirem cap enrere o ens mirem a nosaltres mateixos per dins, és fàcil que observem que la por és una emoció freqüent a la nostra vida quotidiana, però en la mesura en què passa en situacions conegudes, reiterades, és una emoció que anem dominant i que ens serveix fins i tot per a anar més segurs en aquesta vida quotidiana (per mirar abans de creuar en vermell, fer el que se’ns demana per evitar una possible bronca dels pares o jefes, tancar bé les portes de casa per a que no ens robin, etc.).

Habitualment tendim a reprimir, a fer inconscients les nostres pors (por a la mort, a que algú pel carrer ens faci mal….) doncs si sempre estiguéssim pensant en això, viuríem sempre amb un nivell angoixa intolerable.

Hi ha pors que són bàsiques, genèriques en els éssers humans (por als depredadors, a la soledat, a la mort…) mentre que hi tenim d’altres que són més específiques de la persona i que varien en intensitat (por a un determinat animal, por a ficar-nos en un ascensor, por a anar a un determinat lloc).

Hi ha d’altres pors que són evolutives, és a dir, que acostumen aparèixer en un moment evolutiu i que després marxen.

Per exemple: els terrors nocturns cap als 2-3 anys, pors a la foscor o dormir sol als 7-8 anys.

Hi ha altres pors que són freqüents en els nens, però que en funció de la intensitat en què són viscudes aquestes pors, generen molt malestar als nens i dificulten dur una vida saludable.

Per exemple: pors a la foscor (quan els nens són més grans), pors a estar sol, pors al fracàs, pors a separar-se dels pares, etc.

És important poder entendre aquestes pors a fi de ajudar als nens i nenes a fer-les front.

Les rebequeries són un fenomen habitual que es dóna a la infància i que sovint esdevé difícil de gestionar pels pares i mares, sobretot si aquesta manera d’actuar perdura en el temps.

Com a definició, podríem dir que les rebequeries són la manifestació de l’angoixa que els hi genera la negació d’un desig.

És una via de comunicació molt freqüent a partir dels 2 anys.

En aquestes edats, els infants no tenen encara prou recursos comunicatius per expressar els seus desitjos, ni tampoc tenen prou desenvolupada la capacitat d’espera i de raonament per tal d’entendre que en aquell moment no pot tenir allò que desitja.

És important que els pares puguin ensenyar als fills a manegar aquests sentiments de la manera més saludable.

A mesura que el nen o nena va creixent, ha d’anar aprenent a tolerar el sentiment de frustració, a entendre que un no pot tenir sempre allò que vol i que ha de confiar en què els pares saben què és el millor per ells en aquell moment.

Així, no es tracta de dir un “No perquè ho dic jo”, sinó que si hem de dir que NO, ho fem donant una explicació (en la mesura en què el nen ho pugui entendre) de per què prenem aquella decisió i reafirmar-nos en la nostra postura.

Els nens necessiten que els pares els calmin i els hi posin límits, perquè degut a la pròpia immaduresa (evolutiva o emocional) per ells mateixos no poden.

Així, davant d’una situació d’aquest tipus, li podem dir que entenem que s’enfadi perquè ell voldria una altra cosa, però que cridant o plorant no és la manera més adequada per expressar-ho, i que tu estaràs amb ell per quan se li passi l’enfado.

És important no canviar d’opinió per aconseguir que el nen deixi de plorar, doncs llavors el missatge que li estarem transmetent serà el de què la rebequeria té una utilitat.

Sabem que no és tasca fàcil, però si actuem d’aquesta manera, estarem establint les bases per a que els nostres fills puguin tolerar les frustracions que inevitablement aniran apareixent al llarg del seu creixement (no entendre, no saber, no poder, no tenir, etc.) sense que això els afecti a la seva pròpia autoestima i seguretat.

I com ja sabeu, al centre Okidi tenim les portes obertes per parlar d’aquests i/o d’altres temes, sense cap compromís!!

Alguns ja ho sabeu, però ens agradaria informar-vos que el centre compta amb servei de psicologia.

I aquest blog serà compartit.

El centre ofereix un servei d’atenció a infants, joves i famílies que es trobin en un moment de malestar vital, i que vulguin compartir els seus neguits amb un professional que treballa per aconseguir un millor benestar personal i familiar.  

La infància i la adolescència són etapes molt importants del desenvolupament, doncs determinen la manera de ser de la persona adulta.

Alhora, són moments en què es produeixen molts canvis, i on sovint es generen conflictes i inquietuds que produeixen patiment.

En el nostre centre ajudem a aquests infants a entendre el seu malestar i a potenciar els recursos propis per a que puguin fer front a les seves dificultats.

A la vegada, acompanyem a les famílies en el gran repte de la criança i ajudem a fer créixer els fills de la manera més saludable. 

Tipus de dificultats que treballem al centre Okidi:

– Dificultats en el dormir. 

– Dificultats en el menjar.

– Dificultats en l’adquisició d’hàbits, assoliment de límits, desobediència.

– Dificultats en l’adquisició dels aprenentatges: fracàs escolar, manca d’organització i de planificació, dificultats en la integració de nous coneixements, dificultats en la lectoescriptura, dislèxia.

– Dificultats en l’atenció, hiperactivitat, manca de concentració, de motivació.

– Dificultats en la relació amb els iguals i/o els adults, gelosia, introversió, dificultats de separació.

– Dificultats per desenvolupar un joc.

– Pors, ansietats, manies.

– Tristesa, tancament. 

Tipus de tractament:

En el centre oferim exploracions diagnòstiques i tractaments psicoterapèutics individuals amb els infants i adolescents, atenent les característiques pròpies de cada cas.

A la vegada, realitzem visites de seguiment amb les famílies (ateses de manera individual o conjuntament amb el nen) i treballem en coordinació amb les escoles (amb autorització prèvia de la família), ja que el treball en xarxa ens permet ajudar al nen d’una manera més global i complerta.

L’arribada d’un nou membre a la família acostuma a ser un fet il·lusionant alhora que angoixant tant per pares com a fills.

Els pares temen la reacció dels fills envers l’arribada d’un germanet  “l’acceptarà? L’estimarà? Es portarà bé amb ell?“.

Per una altra banda, els fills que originàriament imaginaven l’arribada del germà com un nou company de jocs ara se n’adonen que més aviat es tracta d’un desconegut que ha “segrestat la seva mare en cos i ànima”.

Per tant, inevitable i saludablement apareixen els gelos.

El fill es converteix en el “príncipe destronado” i els pares han d’ajudar als fills a entendre la nova situació de la manera més saludable possible.

És important que ja durant l’embaràs, els pares puguin parlar del nadó que naixerà, de manera que els fills puguin anar pensant i imaginant com serà l’arribada d’aquest germà.

Si els pares ajuden a pensar plegats, ajudaran a modular la seva fantasia i ajustar-la amb la realitat.

Un cop neixi el nadó, serà inevitable que el nou vingut rebi moltes atencions i mimos per part dels pares i altres familiars.

Així seria bo que en la mesura de lo possible, el fill pogués participar també dels cuidados del nadó (compartir el moment de duxar-lo, de donar-lo de menjar…) i integrar-lo en la vida familiar.

També és important que els pares tinguin present que és molt possible que el seu fill demani els mateixos cuidados que observa que fan al seu germanet o que actuï de manera infantil.

No hem de reforçar aquestes conductes infantils (quanens demana que li donem papilla) ni tampoc reganyar-les severament (quan veiem que es fa pipí a sobre).

També és important no fer comparatives entre germans (el teu germà sí que és bo…).

Es tracta d’un moment molt delicat per la autoestima del nen doncs en el seu inconscient poden aparèixer fantasies deltipus “tenen un altre fill perquè a mi ja no m’estimen”, “ si em porto malament es quedaran amb ell”, “ell és tan bo i jo sóc tan dolent”, etc.

Els gelos són habituals en totes les edats, però si observem que aquests es donen amb més intensitat de lo normal o es perllonguen massa en el temps,  podeu acudir al nostre centre per a pensar plegats què pot estar passant i com ajudar a superar aquests gelos que són tan angoixosos.

El nadó quan té malestar plor; és la seva manera de dir que hi ha alguna cosa que l’angoixa (té son, té gana, té mal de panxa, està espantat i vol que vingui la mama….), i és la mare o pare qui posa paraules al malestar que té el seu fill i actua en conseqüència.

Aquest exercici que sovint es realitza de forma natural quan els fills són petits, és important que el continuem fent al llarg del seu creixement.

A mesura que els nens van creixent són més capaços de expressar amb paraules el malestar que tenen.

Però tot i així, els pares han d’ajudar als fills a identificar les emocions que senten i a expressar-les de forma verbal, en cas contrari, els nens expressaran les emocions (ja sigui tristesa o alegria) per mitjà del cos, del moviment.

No oblidem que parlar és pensar en veu alta, de manera que no hi ha millor manera de fer pensar els nostres fills que parlar-ne.

Si veiem que el nen/a està més inquiet del que acostuma a estar o fa conductes (normalment infantils) que no acostumen a ser habituals en ells, podem pensar que hi ha alguna cosa que l’inquieta i podem provar de parlar-ho amb ell a fi d’entendre el què li està passant.

Potser ens respon amb un “no ho sé”, bé perquè allò el neguiteja tant que no li ve de gust pensar-ho, o bé perquè realment no sap posar paraules a allò que està sentint.

Des d’ Okidi us proposem que pares i fills ho pugueu pensar plegats, ajudant al nen a identificar el malestar.

No cal que aquest moment es doni tot just en sortir de l’escola, ni insistir-hi com a detectius professionals fins que aconseguiu esbrinar allò que li preocupa.

Es tracta doncs, d’oferir-li el moment per a que el nen ens ho pugui explicar, i de transmetre-li la idea de que els pares es preocupen per ell i que hi són disponibles i accessibles a parlar-ho si el nen ho necessita.

Segur que sabreu trobar el moment i la manera adequada per fer-ho, doncs no oblideu mai que sou vosaltres, pares i mares, qui vetlleu més pel benestar dels vostres fills!!

I…si teniu qualsevol dubte al respecte, no dubteu en consultar-nos el que calgui!!