hermano

Tenir un germanet

Sovint, quan pares i mares esperen el segon fill,  tenen molts interrogants sobre com abordar l’arribada del nadó amb el germà o la germana que l’espera.  Si fins llavors la criatura rebia tota l’atenció dels pares per ella, ara s’haurà de fer lloc a una altra personeta. 

És habitual tenir una concepció negativa sobre la gelosia, i en conseqüència es viu amb por, enuig, o com una vivència que s’ha d’evitar. Si bé és cert que evitar-la no podem, el que si que podem fer és intentar observar, escoltar i així comprendre, quines necessitats poden haver-hi darrere d’aquest sentiment. D’altra banda, és important poder estimular un bon vincle entre germans, procurant que cada un d’ells se senti important per ser qui és. 

La gelosia és un sentiment vinculat, normalment, a vivència de pèrdua emocional quan una figura important dedica – o així es viu- més temps o atenció a una altra persona.  En el cas dels infants, podem pensar maneres d’acompanyar-ho.  

Ja des de l’embaràs del germanet/a, podem fer-lo sentir partícip del procés, d’una manera o altra en funció de l’edat– pensar noms conjuntament, parlar-li, pensar junts com serà això de tenir un germanet nou, anar plegats a comprar-li coses i que pugui ajudar a escollir… etc.

D’altra banda, cal també poder anar contenint emocionalment la seva  vivència,  significant la experiència interna de l’infant amb paraules que parlin del que li passa, del que pot estar sentint, sense jutjar-ho. També poder dedicar espais exclusius per a cada fill és important, tal com evitar comparacions sobre aptituds o dificultats, poder reconèixer la individualitat de cadascun, i també reforçar positivament els moments de trobada entre germans. 

La manera de manifestar-ho, moltes vegades pot ser molt subtil, ja que pel moment de desenvolupament en el que troben encara no són capaços de connectar amb el que senten i expressar-ho.  

Així doncs, poden mostrar-se irritables, que hi hagi molta negativa a fer el que se’ls demana, poden mostrar agressivitat o indiferència cap al germà o gemana, mostrar rebuig  als apropaments afectuosos, negar la presència del germà o germana petit, o fins i tot fer-se notar més de l’habitual per a atraure l’atenció… Tot i així, no sempre això té a veure amb la gelosia, i cal ser prudents a l’hora d’interpretar els sentiments que expressa l’infant.L’important doncs, és per sobre de tot poder observar i escoltar-los, facilitant espais compartits on ells i elles puguin expressar-se, acompanyant-los emocionalment. 

Finalment, cal dir que, no tan sols és una experiència nova pels fills i filles, sinó també pels pares, i que per tant desperta, més enllà de la il·lusió, molts dubtes o pors: “l’estimaré tant com al primer fill? Tindré suficient amor pels dos?” “Sabrem distribuir l’atenció i l’afecte pels dos?” 

Aquestes preguntes són habituals, i no han d’espantar. És més, les preguntes permeten obrir un espai de pensament on un va aprenent a ser pare i mare, i es va aprenent a col·locar amb cadascun dels fills, adonant-se de que amb cada fill la relació és d’una manera, i que l’estima sempre hi és.

pequeños

Ens en recordem de quan nosaltres erem petits?

Quants anys fa que no ens il·lusionem per l’aleteig d’una papallona o per les coses més senzilles?

Quant de temps fa que un pal no és una serp o una vareta màgica?

Tendim a pensar-hi poc… però hi va haver una època en què érem petits!

I… els teus pares feien coses que et feien moltíssima ràbia.

O no? Per què és important pensar en la nostra infància? Perquè abans de ser pares, hem estat fills.

I hem tingut uns pares que ens han cuidat i estimat suficient. I això deixa marca.

Prenem per cas: “El meu pare era molt dur amb mi i per tant jo seré molt dur amb tu”.

Aquest esquema prototípic és un exemple perillós d’una mala diferenciació entre el que van ser els teus pares i el que tu pots ser com a pare.

És veritat; els teus pares van ser molt durs amb tu i per això has arribat molt lluny, però… no hi havia una altra manera?

O passem a l’extrem oposat: Els meus pares em controlaven nit i dia. No em deixaven fer res.

Llavors vaig decidir que els meus fills no els controlaria gens.

Mai els hi poso normes ni hora de tornar a casa. És evident que els extrems, mai són bons.

Els fills no són un objecte on puguem abocar les nostres frustracions i els nostres traumes. No podem fer per repetició o per oposició allò que van fer els nostres cuidadors.

És important que pensem i reflexionem sobre per què els nostres pares actuaven de la manera en què ho feien i si és bo que nosaltres actuem així.

Que les nostres accions prenguin un significat i es dirigeixin cap a un objectiu o cap a una fita i no fer perquè a mi em va anar bé o perquè a mi m’hauria agradat que m’ho fessin.

Cada infància és única i no es repetirà.

Pretendre reviure aquelles experiències a través dels nostres fills o que els fills els hi faci feliços les mateixes coses que a nosaltres pot provocar que els forcem a fer coses que no els hi ve de gust o que no gaudeixin.

Per evitar-ho és important que els hi preguntem i els hi oferim un ventall ampli d’opcions.

Que siguin ells els protagonistes i principals actors. Si volem que el nostre fill faci música perquè creiem que pot ser beneficiós per ell, importa que toqui el violí, el piano o el contrabaix?

O si creiem que fer esport és saludable, no cal que faci rugbi com nosaltres vam fer!