Com es construeix una identitat? Qui sóc, com sóc, com em veuen les altres persones? Qui més qui menys, alguna vegada tothom s’ha fet aquestes preguntes.
La resposta no és fàcil ni simple, però ens permetrem un espai de reflexió per aclarir algunes temes al voltant de la identitat, i quins agents influeixen alhora de construir-la. J
o, sóc jo, perquè no sóc tu.
Quan la mare està embarassada del fill, units pel cordó umbilical, on acaba la mare i on comença el fill? Es nodreix de la mare i es relaciona amb el món a través de la mare.
Per tant, sobretot als primers mesos de vida, no està gens clar que és el Jo (mare) i que és el tu (fill).
Aquest procés de diferenciació jo-tu comença en els últims moments de l’embaràs, però és quan es talla el cordó umbilical el moment on tenim dos individus clarament diferenciats.
La diferència on comença un i on acaba l’altre és clara. Però seria agosarat pensar que el nounat ja sap qui és ell i té consciència sobre ell mateix.
De fet, els primers mesos de vida el procés de maduració passa exactament per descobrir on acaba el teu cos, on acabes tu. Com el gat que dóna voltes sobre si mateix pensant-se que la seva cua es un joguet i, quan per fi la caça, descobreix que si la mossega li fa mal.
El nadó farà exactament el mateix. Es posarà la mà a la boca, s’anirà tocant els peus per veure fins on arria, es tocarà el cabell…
En resum, s’anirà explorant a ell mateix. És probable que el nadó els primers mesos de vida pensi que el pit de la mare és seu. Perquè només ha de tenir gana perquè el pit aparegui i l’alimenti.
El pensament primitiu és precisament, el temps d’espera entre la necessitat i la satisfacció d’aquesta. És durant aquest lapse de temps que el nadó començarà a fantasiejar (“quien hambre tiene con pan sueña”).
Aquest fantasieig s’anirà contrastant amb la realitat (principi de realitat) i, a poc a poc, s’anirà agafant consciència d’un mateix i del món que l’envolta.
Tot això que té a veure amb la identitat? Quan mare i nadó estan connectats, són un ésser indivisible, la manera en què la mare, pensa, escolta en definitiva, viu la vivència d’estar embarassada afectarà la identitat del nadó. És el que en diem experiències perinatals.
Un cop s’hagin separat, el procés serà exactament el mateix. La manera en què els progenitors i cuidadors ens pensin, la manera en què actuïn amb nosaltres ens anirà marcant la manera com som.
D’aquesta manera, perquè una persona arribi a tenir una identitat pròpia algú l’ha d’investir. L’ha de dotar de la categoria de persona a través de la relació, l’ha de reconèixer com a persona.
Jo sóc jo perquè no sóc tu. I tu i jo ens construïm a través de mirar-nos als ulls i veure que en algunes coses ens semblem i en altres no. És molt important no etiquetar els infants quan són petits en categories com: Rebels, desastres, maldestres, despistats…
Perquè els estem no només encasellant en una identitat, sinó que a més a més aquesta és negativa.
La millor manera de generar una identitat positiva i egosintònica (amb consonància amb l’ego, el jo) és entenent que la ràbia de la teva criatureta no et destruirà, que plor desesperat no serà per sempre i que la rabieta al súper, a part d’una mica de vergonya no és un altre reclam que estima’m!
Les emocions són i són per alguna cosa. Ser capaços de no desesperar-nos quan les emocions envaeixen a l’infant i seguir amb el xiuxiueig a cau d’orella mentre l’agafem en braços per consolar-lo és la millor manera que l’infant vegi que no és dolent i que el que sent és normal, freqüent i no destructor.
