Quan arriba l’adolescència (o adolescències en plural, ja que malgrat tingui denominadors comuns, cada una d’elles té la seva pròpia particularitat) canvien els punts de partida per a comprendre i acompanyar els nostres fills i filles. Apareix l’afany d’autonomia i aspectes vinculats a la cerca d’identitat, que és el procés fonamental del desenvolupament de l’adolescent. En aquest punt del desenvolupament de la persona, totes les construccions internes i externes que havia fet el nen o la nena, es posen en dubte de nou ja que es produeix en ells un canvi profund tant a nivell corporal, a nivell intern, però també a nivell relacional. Així doncs, davant dels canvis tant dràstics en ell mateix i el seu entorn, ha de buscar nous sentits. Aquesta cerca, es basarà en molts casos en un procés construcció d’idols i ideals que els hi faran de far, per a la construcció d’una nova identitat final.
És una etapa en la qual acostuma a haver dificultats de l’adolescent vers la família. Així doncs, hi ha certs aspectes familiars amb els quals es pot generar conflicte. Aquests poden tenir a veure amb la manera com se senten tractats pels pares, ja sigui per no sentir-se compresos i sentir-se infantilitzats, com per no tolerar certes restriccions de la disciplina familiar.
Així doncs, per pares i mares esdevé una tasca difícil, ja que en els seus fills hi conviuen la part infantil en contraposició l’autonomia que reivindica l’adolescent. Així doncs, caldrà estimular i acompanyar als fills a poder anar assumint llibertats, responsabilitats i decisions pròpies, per a fer-los sentir capaços i reforçar així la confiança en ells mateixos.
Haurem doncs d’esdevenir una brúixola, ja que hi haurà moltes situacions difícils que no podran afrontar sols. Tot i així, potser s’haurà de fer un pas enrere perquè la manera d’acompanyar ja no serà tant visible com quan eren més petits. Costarà assumir que, l’ajuda que els proporcionarem, passarà més desapercebuda ja que el gran referent dels nostres fills i filles serà el grup d’iguals.
Finalment, caldrà ser ferm amb les confrontacions que necessitarà fer l’adolescent per a diferenciar-se dels pares i mares, i així poder-se definir. La relació serà una relació d’ambivalència – ara et necessito molt i ara no et necessito gens-, i s’haurà de poder viure amb la major calma possible, procurant no prendre’s les actuacions del fill o la filla com una agressió cap a la nostra persona.
L’adolescència, tant pels pares i mares com pels fills i filles, és una etapa de mar remogut i onades altes, de contradiccions i ambivalències, però no han d’espantar, sinó vivenciar amb fermesa i afecte, amb distància i presència, i per sobre de tot, amb comprensió.
