Captura-de-pantalla-2020-03-24-a-las-16.38.44

Hacer frente al confinamiento

by with No Comment adolescentscasajóvenespsicologia

Hoy que hace 15 días que permanecemos en nuestras casas, teletrabajando, cuidando de los peques las 24h del día, ahora que tal vez podemos empezar a notar que se nos acaban las ideas… y también la paciencia. Desde Okidi os traemos una guía con diferentes materiales que os pueden ser de utilidad para hacer frente al confinamiento, con recursos e ideas tanto para los peques como para los papás. En ella podréis encontrar:

Para adultos

  • Libros gratuitos que os pueden ayudar a hacer más ameno estos días en casa.
  • Deporte para poder continuar manteniéndonos activos. El deporte nos ayuda fisicamente pero también tiene un gran poder para poder descargar la mente y las tensiones que la situación y el día a día nos puedan estar afectando.
  • Mindfulness para poder parar y centrarnos en el aquí y ahora.

Para niños

  • Cuentos para poder explicar, hablar y entender sobre el coronavirus.
  • Material educativo. Recordad que en el anterior artículo os explicábamos que mantener la rutina es esencial y hay que continuar potenciando nuestras habilidades.
  • Midfulness para que los peques también tomen conciencia del momento, del aquí y ahora.
  • Aplicaciones sobre emociones para que a partir de aquí puedan expresar sus inquietudes y ansiedades que en este momento se puedan estar desarrollando. Jugando puede ser una buena manera de trabajarlo desde casa.
  • Deportes para que los más peques de la casa puedan descargar toda esa energía que llevan en su interior.

Para toda la familia

También encontrareis toda una serie de material que os puede ser de ayuda para pasar momentos en familia a través de experimentos, manualidades, juegos o películas.

Con esto solo me queda recordaros que desde Okidi estamos a vuestra disposición en estos momentos tan sensibles y espero que el material os sea de gran ayuda.

https://www.symbaloo.com/mix/okidirecursoshttps://www.symbaloo.com/mix/okidirecursos

fred.png

Estones compartides per abrigar-nos del fred

by with No Comment familiajóvenespsicologiavacacionesvacances

És tardor. Va arribant el fred, i amb ell el canvi d’hora que enfosqueix les tardes més del que voldríem. Poc a poquet, comencem a necessitar més capes d’abric, i més estones de recolliment.

Els adults ho tenim clar: quan el fred ens gela el cos, fàcilment trobem mecanismes per a escalfar-nos. Però a vegades el fred té altres formes, es manifesta d’altres maneres, i trobar els mecanismes per frenar-lo pot tornar-se complicat.

Pot tenir forma d’angoixa, de neguit, i fins i tot de buidor. Llavors l’escalf que necessitem ja no és el dels jerseis o les bufandes, ni el de les sopes o el te calent: sinó el de les paraules, la proximitat o la presència.

Si ja als adults ens costa trobar la manera de silenciar aquest fred emocional que ens impregna a vegades de diferents tristeses, o fins i tot comunicar-lo en paraules, el infants encara ho tenen més complicat.

Sovint, quan costa trobar les paraules per expressar allò que els passa, el cos es converteix en un escenari fabulós per a comunicar tot allò que succeeix al món intern. Així doncs, sovint apareixen mals de panxa, mals de coll, mal sons, tics, el pipi nocturn…

Òbviament, si l’infant presenta dolor al cos, els pares se n’han de fer càrrec i atendre-ho com cal: anar al metge i seguir les seves indicacions, etc.

Però malgrat l’atenció al dolor corporal, és important tenir present que les estones d’escalf relacional per a prevenir el fred emocional que es vesteix de mals de panxa, són importants.

És important poder abrigar als nostres fills amb estones compartides de paraules, de presència i de joc. Els adults podem cercar les paraules que ells no saben buscar, i ajudar-los a entendre què és el que estan sentint.

Molts de vosaltres respondreu: “Si el meu fill, per molt que ho intento no m’explica res!”. És clar que cada infant té una manera particular de comunicar i si no és a través de la paraula, pot ser a través del joc, dels gestos, de la conducta…

L’important és que els adults facilitem que ens puguin transmetre allò que necessiten. Cal tenir en compte també el moment evolutiu en el que es trobin, i no frustrar-nos si no ens verbalitzen les coses explícitament; tan sols en l’intent de ser-hi, ja els contenim emocionalment.

És clar que no és fàcil trobar estones, el dia a dia és complex, però cal prioritzar-les i preservar-les. Es poden aprofitar fins i tot estones com l’anada i tornada a l’escola, durant els àpats, o l’estoneta d’abans d’anar a dormir, per poder fer-nos presents.

Fer-nos presents lluny de les pantalles que ens aclaparen diàriament. Lluny de mòbils, televisions, o tauletes. Ser-hi, des del cos i la ment. És important procurar acompanyar als fills i filles en el seu trajecte emocional i de desenvolupament.

Donar espai i temps perquè s’expressin a la seva manera, preguntar-los, i poder posar paraules a les seves vivències.

Compartir també estones de silenci, lúdiques i de família.

No s’han doncs d’oblidar les estones compartides per abrigar-nos del fred; un fred que ens pot gelar el cos en qualsevol estació de l’any.

blog.jpg

Deixa’m fer-me gran

by with No Comment crecerfamiliajóvenespsicologia

Sí… les nostres precioses i increïbles criaturetes es fan grans. Això és inevitable. I hi ha una part on sap greu.

Aquell nadó que l’agafaves en braços i s’adormia amb la teva mirada i la teva escalfor, ara és un adolescent que amb prou feines saps a quina hora se’n va a dormir i, si el volguessis portar a coll i bé, després necessitaries una faixa durant un parell de setmanes. És així.

El temps passa per a tothom.

Per això és important tenir clar perquè eduquem els nostres infants, què és el que volem d’ells. Educar vol dir ensenyar, mostrar i demostrar què és ser una bona persona, feliç, responsable i coherent.

Educar és fer d’un ésser humà, un ciutadà del món. I és molt important tenir clar que infants i joves no només són el futur, sinó que també són el present. Per tant educar és una aposta de present i de futur, on la criatureta que ara tenim entre mans acabarà sent una persona gran, responsable i amb autonomia.

I això és del que vull parlar… donem la suficient autonomia als nostres infants i adolescents?

Sí hi ha una cosa que s’ha de reconèixer és que patim. Patir és senyal d’un vincle que s’estableix entre mares, pares i fills. Però alerta! No només hem de mostrar el nostre amor a través de la preocupació.

També els hi hem de poder mostrar el nostre amor a través d’estimular-los l’autoestima, reconeixent allò que fan bé i reforçant la seva identitat que cada vegada serà més única i més diferent de la dels progenitors. I això fa por.

Veure que cada cop saps menys coses de la seva vida, veure que cada cop tens menys control sobre què fa i el que no fa, veure que no fa tot allò que a tu t’agradaria… fa patir. Però és molt important que no li traspassem tota el nostre patiment al nostre fill/a.

Perquè no volem que sigui una persona poruga i atemorida, sinó una persona que es pugui afrontar als reptes de la vida i pugui encaixar els fracassos. És evident que no volem que prenguin mal, que caiguin o que fracassin.

Però caure en la gran temptació d’estar sempre molt a sobre i molt, corres el gran risc que esdevinguin persones dependents i amb dificultats perquè s’enfrontin a les adversitats.

Hem de deixar que els nostres fills i filles explorin el món, s’equivoquin i es facin mal. I estar allà quan vinguin plorant a casa perquè els hi ha passat alguna cosa no gaire bona, però no tan greu com per no refer-se’n.

Per tant, perquè els infants creixin i madurin, de mica en mica, els pares ens hem d’anar retirant, i dóna’ls-hi espai perquè es desenvolupin com a persones íntegres.

pequeños

Ens en recordem de quan nosaltres erem petits?

by with No Comment familiahermanosjóvenespsicologia

Quants anys fa que no ens il·lusionem per l’aleteig d’una papallona o per les coses més senzilles?

Quant de temps fa que un pal no és una serp o una vareta màgica?

Tendim a pensar-hi poc… però hi va haver una època en què érem petits!

I… els teus pares feien coses que et feien moltíssima ràbia.

O no? Per què és important pensar en la nostra infància? Perquè abans de ser pares, hem estat fills.

I hem tingut uns pares que ens han cuidat i estimat suficient. I això deixa marca.

Prenem per cas: “El meu pare era molt dur amb mi i per tant jo seré molt dur amb tu”.

Aquest esquema prototípic és un exemple perillós d’una mala diferenciació entre el que van ser els teus pares i el que tu pots ser com a pare.

És veritat; els teus pares van ser molt durs amb tu i per això has arribat molt lluny, però… no hi havia una altra manera?

O passem a l’extrem oposat: Els meus pares em controlaven nit i dia. No em deixaven fer res.

Llavors vaig decidir que els meus fills no els controlaria gens.

Mai els hi poso normes ni hora de tornar a casa. És evident que els extrems, mai són bons.

Els fills no són un objecte on puguem abocar les nostres frustracions i els nostres traumes. No podem fer per repetició o per oposició allò que van fer els nostres cuidadors.

És important que pensem i reflexionem sobre per què els nostres pares actuaven de la manera en què ho feien i si és bo que nosaltres actuem així.

Que les nostres accions prenguin un significat i es dirigeixin cap a un objectiu o cap a una fita i no fer perquè a mi em va anar bé o perquè a mi m’hauria agradat que m’ho fessin.

Cada infància és única i no es repetirà.

Pretendre reviure aquelles experiències a través dels nostres fills o que els fills els hi faci feliços les mateixes coses que a nosaltres pot provocar que els forcem a fer coses que no els hi ve de gust o que no gaudeixin.

Per evitar-ho és important que els hi preguntem i els hi oferim un ventall ampli d’opcions.

Que siguin ells els protagonistes i principals actors. Si volem que el nostre fill faci música perquè creiem que pot ser beneficiós per ell, importa que toqui el violí, el piano o el contrabaix?

O si creiem que fer esport és saludable, no cal que faci rugbi com nosaltres vam fer!