conte.png

Contes que acompanyen

by with No Comment contepsicologia

Per si no n’hi hagués prou amb els esforços del dia a dia, massa sovint els vespres són autèntiques lluites quotidianes, enlloc d’estones per aturar-nos i descansar. Són moments de dutxes, cuna, sopar, preparar les coses de l’endemà, rentar dents, posar pijames, recordar allò que havia quedat pendent, fer-ho i, finalment, intentar trobar la manera de que els fills i les filles es fiquin al llit. Però la batalla no acaba aquí, ja que habitualment el més difícil és aconseguir que s’adormin. Tot un clàssic.

En les dinámiques diàries prèvies al son, no hi ha en els nostres fills i filles la voluntat de desafiar-nos o provocar-nos des d’un lloc hostil, malgrat es pugui viure així degut al comprensible esgotament que ens travessa als adults.

Quan els nens s’oposen al dormir, habitualment expressen moltes coses: que els costa separar-se dels pares per anaar al seu espai, que estan intensament cansats, que els costa posar-se límits a ells mateixos, que estan nerviosos, que destgen fer altres coses….

Fins i tot, entre germans moltes vegades es fan juguesques trapelles i còmplices que compliquen les situacions, esverant-se els uns als altres- Així, doncs, davant de les múltiples causes i possibiltats, els adults hem d’intentar copsar què és el que els passa, ja que és a partir de la comprensió que podrem donar una resposta que ens faciliti la tasca.

Una bona manera d’acompanyar-los en el procés cap al son, és explicar-los un conte abans d’anar a dormir. Les estones tranquil·les de contes i històries, es poden convertir en una manera de transitar del moviment a la calma. Aquestes, s’allunyen dels estímuls que generen les pantalles que són grans fonts d’excitacií i dificulten el dormir.

El conte esdevé un símbol de trobada, de presència, d’intercanvi i de relació.

Les històries es conevrteixen en la port d’entrada al món oníric, estimulant l aimaginació i la creativitat, i fent que la separació nocturna amb els pares sigui d’una forma més ambale i afectuosa. A més, també esdevé un contacte amb el món de la lectura.

Evidentment, la proposta dels contes és una proposta flexible que pot tenir diversos formats, oferint així en cada una d ele sopcions, un tipus d’aprenentatge diferent. Fins i tot el dia que no hi hagi conte, serà un dia en el qual aprendran que a vegades han de tolerar no tenir el que desitgen…

Això si: hi ha una nit de l’any què és excepcional, en la qual ni els contes podran esvair el neguit: la nit màgica de Reis. Aquetsa nit, o bé cauran rendits de son per escurçar la nit, oo bé es mantindran desperts impacientment, a l’espera de que la màgia els vingui a veure.

fred.png

Estones compartides per abrigar-nos del fred

by with No Comment familiajóvenespsicologiavacacionesvacances

És tardor. Va arribant el fred, i amb ell el canvi d’hora que enfosqueix les tardes més del que voldríem. Poc a poquet, comencem a necessitar més capes d’abric, i més estones de recolliment.

Els adults ho tenim clar: quan el fred ens gela el cos, fàcilment trobem mecanismes per a escalfar-nos. Però a vegades el fred té altres formes, es manifesta d’altres maneres, i trobar els mecanismes per frenar-lo pot tornar-se complicat.

Pot tenir forma d’angoixa, de neguit, i fins i tot de buidor. Llavors l’escalf que necessitem ja no és el dels jerseis o les bufandes, ni el de les sopes o el te calent: sinó el de les paraules, la proximitat o la presència.

Si ja als adults ens costa trobar la manera de silenciar aquest fred emocional que ens impregna a vegades de diferents tristeses, o fins i tot comunicar-lo en paraules, el infants encara ho tenen més complicat.

Sovint, quan costa trobar les paraules per expressar allò que els passa, el cos es converteix en un escenari fabulós per a comunicar tot allò que succeeix al món intern. Així doncs, sovint apareixen mals de panxa, mals de coll, mal sons, tics, el pipi nocturn…

Òbviament, si l’infant presenta dolor al cos, els pares se n’han de fer càrrec i atendre-ho com cal: anar al metge i seguir les seves indicacions, etc.

Però malgrat l’atenció al dolor corporal, és important tenir present que les estones d’escalf relacional per a prevenir el fred emocional que es vesteix de mals de panxa, són importants.

És important poder abrigar als nostres fills amb estones compartides de paraules, de presència i de joc. Els adults podem cercar les paraules que ells no saben buscar, i ajudar-los a entendre què és el que estan sentint.

Molts de vosaltres respondreu: “Si el meu fill, per molt que ho intento no m’explica res!”. És clar que cada infant té una manera particular de comunicar i si no és a través de la paraula, pot ser a través del joc, dels gestos, de la conducta…

L’important és que els adults facilitem que ens puguin transmetre allò que necessiten. Cal tenir en compte també el moment evolutiu en el que es trobin, i no frustrar-nos si no ens verbalitzen les coses explícitament; tan sols en l’intent de ser-hi, ja els contenim emocionalment.

És clar que no és fàcil trobar estones, el dia a dia és complex, però cal prioritzar-les i preservar-les. Es poden aprofitar fins i tot estones com l’anada i tornada a l’escola, durant els àpats, o l’estoneta d’abans d’anar a dormir, per poder fer-nos presents.

Fer-nos presents lluny de les pantalles que ens aclaparen diàriament. Lluny de mòbils, televisions, o tauletes. Ser-hi, des del cos i la ment. És important procurar acompanyar als fills i filles en el seu trajecte emocional i de desenvolupament.

Donar espai i temps perquè s’expressin a la seva manera, preguntar-los, i poder posar paraules a les seves vivències.

Compartir també estones de silenci, lúdiques i de família.

No s’han doncs d’oblidar les estones compartides per abrigar-nos del fred; un fred que ens pot gelar el cos en qualsevol estació de l’any.

imatge-2Bblog.jpg

Tornada a l’escola

by with No Comment adolescentsemocionespsicologia

Però els primers dies no. Que podem fer nosaltres? En primer lloc i el més important és estar atents. Estar atents no vol dir intervenir, ni ser xafarders.

Vol dir fixar-nos en com la nostra criatureta surt de casa, si té ganes d’anar o no al col·legi, com torna, si torna enfadat o malhumorat, o torna i ens explica moltes coses…

Estar atents vol dir anar recollint pistes i proves que ens anirà deixant abans que fem res. Perquè els infants estan nerviosos els primers dies de col·legi i, perquè negar-ho, mares, pares i famílies també.

I hem d’estar alerta, perquè no podem traspassa’ls-hi el nostre malestar. En cas que sospitem que ho pot estar passant malament, en un moment familiar agradable, podem fer preguntes que ens acostin al seu malestar.

Parlar que els inicis són complicats, que tots els alumnes deuen estar més o menys igual..

. Sovint ens agradaria que els nostres fills i filles vinguessin amb un descodificador que ens pogués ajudar a entendre què els hi està passant.

I ja seria la bomba que, a més a més, vinguessin amb un teclat on poder introduir-hi ordres, tals com dutxa’t, fes els deures, para la taula, estudia, dorm, tranquil·litza’t… i ens fessin cas!

Però a aquestes altures ja ens n’hem adonat que no és així, oi? Com a nucli familiar hem de ser capaços de generar un bon ambient, que sigui confortable, reparador, càlid…

És fàcil queixar-nos que els menudets, o no tan menudets, ho posen molt complicat, i que sembla que el que vulguin és treure’ns de polleguera, però no és així.

Una rabieta, un enfado, anar-se’n a l’habitació i no voler parlar amb ningú, enfadar-se perquè no pot portar la roba que ella vol o la multitud de situacions que ens crispen en el fons són una demanda d’amor. Tota demanda és una demanda d’amor.

Estima’m, accepta’m! I és cert que nosaltres ens estimem amb bogeria als nostres fills i filles, però no n’hi ha prou amb això. Cal que ho sàpiguen, que ho sentin, que ho escoltin.

Per això és important que a casa hi hagi un bon ambient, un ambient on, per més que l’intenti trencar amb crits i cops de porta, sempre serà un ambient d’estima i de protecció. I no és fàcil.

Perquè nosaltres també som persones i tenim els nostres sentiments i les nostres emocions.

I també ens enfadem i perdem la paciència. I aquí està l’àrdua tasca: No projectar aquests sentiments als nostres fills i filles.

De mica en mica s’anirà creant un ambient de confiança i, en lloc d’actuar els malestars i les ansietats, les podem parlar.

vacaciones.jpg

Vacaciones y tratamientos

by with No Comment consultapsicologiaSin categorizartratamientosvacaciones

Este post es para despedirnos…; pero tranquilos no es un adiós, es un hasta luego.

Cerramos por vacaciones pero en Septiembre, bueno… a finales de Agosto volvemos con las pilas cargadas.

Personalmente espero volver como cada año, llena de ideas, materiales, proyectos y seguro que trabajo, mucho trabajo que es lo que me gusta.

Todos nos merecemos un descanso, incluidos nuestros peques, adolescentes y adultos; pero también sabemos que nuestros tratamientos son importantes. Por eso creemos necesario dar algunas pautas a nuestros y nuestras pacientes para que todo aquello que se ha trabajado siga consolidándose.

Así como hacemos recomendaciones y damos algunas pautas después de nuestras sesiones; creemos que en verano debemos dar pautas para que a la vuelta.

Ya que en la revaloración después de vacaciones esperamos cambios a mejor para plantearnos un mejor tratamiento para ellos y ellas.

Os explico un poco, después de cada visita explico que hemos trabajado y doy consejos, ejercicios o pautas para casa, imagino que somos muchas y muchos los que lo hacemos así.

No recomendamos, según el paciente y el tratamiento, estar los tres meses de verano sin terapia, pero en ocasiones es difícil por horarios familiares….

Entonces cuando se acercan las vacaciones, siempre damos recomendaciones, pautas y ejercicios para todos y todas.

Aunque también sabemos que los horarios son diferentes y que estamos de vacaciones, así que seguramente esos ejercicios se olviden.

Hacemos una revaloración para ver cómo estamos después de vacaciones, ya que se producen cambios y nos planteamos cómo seguir el tratamiento.

En aquellos casos en los que estamos haciendo controles, después de verano realizamos uno también para modificar pautas o dar altas.

Nuestra manera de trabajar no cambia del resto del año, sólo que estamos más tiempo sin ver a nuestros pacientes ya que se van de vacaciones y nosotros unos días también.

Os deseamos felices vacaciones a todos y buen verano; esperamos que disfrutéis y queremos saber de vosotros durante el verano y a la vuelta; os seguiremos por instagram, facebook,… espero que estéis todos a nuestro regreso, os intentaré ir contando un poco las vacaciones.

imatge-2Bestiu.jpg

Estiu, aigua, vacances i molta diversió

by with No Comment estiufamiliapsicologiavacancesverano

Ara fa un parell de setmanes que ha acabat el col·legi i ja ens hem adonat compte que això de l’estiu és molt diferent de la resta del curs.

Pràcticament no hi ha classe, sovint anem a la piscina i fem guerres d’aigua. Els horaris canvien i, en general, tenim molta més energia.

Les vacances dels infants són un període difícil de gestionar. Pares, mares i cuidadors encara treballen, mentre les criaturetes tenen tot el dia lliure. Per sort entre colònies, casals i altres activitats estan força entretinguts.

És per això, per aquest canvi radical de rutina, que és molt freqüent que els infants estiguin més atabalats que de normal.

Els hi costa més fer cas, estan més agitats, s’enfaden amb facilitat o els hi dóna per transgredir els límits i posar-se una mica «xuletes».

L’estiu ens brinda una molt bona oportunitat per potenciar l’autonomia als nostres fills i filles.

Aquest canvi de rutina no té per què ser només disruptiu, podem aprofitar per demostrar-li que confiem amb ell, deixant-lo que vagi sol a la plaça del poble o anant a comprar el pa i que així es senti més segur de les seves capacitats, potenciant la seva autoestima.

A més a més, s’obre un molt bon període per reforçar el vincle amb els infants, donat que podem realitzar múltiples activitats tota la família conjunta sempre intentant que hi hagi el mínim de discussions possibles.

Perquè els infants s’enfadaran i s’equivocaran. Segur. Però que ells s’enfadin no és motiu perquè a nosaltres se’ns contagi la seva emoció, i menys que actuem de la mateixa manera.

És responsabilitat de tots gaudir d’uns dies feliços amb família, sempre tenint present que, sovint, els infants no ho posen tan fàcil com ens agradaria.

foto-2Bblog-2Bmenjar.jpg

A sopar

by with No Comment casafamiliamenjarpsicologiasopar

Després d’un dia exhaust, on a la feina no ha anat gaire bé les coses, arribes a casa cansat, amb ganes, amb ganes de deixar la feina a un costat, estirar-te al sofà i només aixecar-te per picar quatre coses que et queden a la nevera sinó demanar unes pizzes.

Demanes que facin alguna pel·lícula dolenta a la tele que no et consumeixi gaires neurones i puguis no fer res més que descansar. Però no.

Arribes a casa i t’estan esperant unes criaturetes fantàstiques que et miren amb uns ulls entusiasmats i l’únic que volen és que les acullis a coll i bé, que els hi facis pessigolles i ensenyar-te el dibuix que han fet avui a classe.

Que costa entendre que és, però ells estan orgullosos. I a vegades és complicat gestionar-ho tot.

És complicat trobar l’equilibri entre descansar i atendre a les magnífiques personetes que t’estan esperant a casa.

Entre obrir una cervesa i desconnectar o escoltar atentament les peticions d’afecte que contínuament estan demanant. A més… no sempre és tan fàcil com ho plantejo.

A vegades arribes a casa i els germans s’estan barallant entre ells, per la ximpleria més gran que et puguis imaginar, però per ells no és tan inofensiu perquè en el fons s’estan barallant per temes tan transcendentals com la justícia o la seva identitat.

El sentit del bé i del mal és un debat acalorat que normalment acaba amb el germà petit fent el corcó i el germà gran fent-li una bufa. I…

Arriba l’hora de sopar. L’hora de sopar és un moment idoni per servir als infants el plat que més els hi agrada.

Podem optar per l’opció que segur que no portarà discussió, algun plat amb quètxup i arròs (no falla) o optar per equipar-nos amb els guants i el casc i anar al camp de batalla on lluitarem del costat de la verdura.

Deixant de fer ironia, el sopar és un moment on, després de la diàspora familiar diürna, finalment, la família torna a estar al complet.

És una trobada de reunió familiar, on no només es paeix el menjar, sinó també tot el que ha passat durant el dia, les trifurques amb el nen del pupitre del costat que no para de molestar o el cap de planta que s’ha passat posant tanta feina.

És important que a l’hora de sopar totes les persones implicades estiguin per sopar. Ni mòbils, ni televisions ni res que ens distregui.

L’hora de sopar ha de tenir un ambient distès, on tothom estigui a gust, tranquil, i senti que té l’espai per dir la seva.

Que els pares s’interessin genuïnament per com els hi ha anat l’escola, no només l’examen, sinó que ha passat al pati, a què juguen, si tenen amics, sense ser invasius, amb tranquil·litat i respecte farà que les criatures es sentin acompanyades en la dura tasca de fer-se gran. Per altra banda, que els pares expliquin coses de la seva vida, ajuda al fet que els fills vegin que els pares també tenen problemes i que un se’n pot en sortir.

L’hora de sopar és una molt bona oportunitat per nodrir-se, tant físicament com emocionalment i familiar. És una dosi de vitamines i proteïnes també per a les relacions familiars.

Per això hem de ser una mica flexibles: asseu-te bé, no mengis amb les mans, no parlis amb la boca plena, no facis això, no facis allò, així no home!, precisament es crearà un ambient el contrari del que busquem.

Sí, és important que els infants aprenguin com comportar-se a taula, però també és important que els ensenyem a ser feliços i a gaudir del menjar i de la nostra companyia.

blog.jpg

Deixa’m fer-me gran

by with No Comment crecerfamiliajóvenespsicologia

Sí… les nostres precioses i increïbles criaturetes es fan grans. Això és inevitable. I hi ha una part on sap greu.

Aquell nadó que l’agafaves en braços i s’adormia amb la teva mirada i la teva escalfor, ara és un adolescent que amb prou feines saps a quina hora se’n va a dormir i, si el volguessis portar a coll i bé, després necessitaries una faixa durant un parell de setmanes. És així.

El temps passa per a tothom.

Per això és important tenir clar perquè eduquem els nostres infants, què és el que volem d’ells. Educar vol dir ensenyar, mostrar i demostrar què és ser una bona persona, feliç, responsable i coherent.

Educar és fer d’un ésser humà, un ciutadà del món. I és molt important tenir clar que infants i joves no només són el futur, sinó que també són el present. Per tant educar és una aposta de present i de futur, on la criatureta que ara tenim entre mans acabarà sent una persona gran, responsable i amb autonomia.

I això és del que vull parlar… donem la suficient autonomia als nostres infants i adolescents?

Sí hi ha una cosa que s’ha de reconèixer és que patim. Patir és senyal d’un vincle que s’estableix entre mares, pares i fills. Però alerta! No només hem de mostrar el nostre amor a través de la preocupació.

També els hi hem de poder mostrar el nostre amor a través d’estimular-los l’autoestima, reconeixent allò que fan bé i reforçant la seva identitat que cada vegada serà més única i més diferent de la dels progenitors. I això fa por.

Veure que cada cop saps menys coses de la seva vida, veure que cada cop tens menys control sobre què fa i el que no fa, veure que no fa tot allò que a tu t’agradaria… fa patir. Però és molt important que no li traspassem tota el nostre patiment al nostre fill/a.

Perquè no volem que sigui una persona poruga i atemorida, sinó una persona que es pugui afrontar als reptes de la vida i pugui encaixar els fracassos. És evident que no volem que prenguin mal, que caiguin o que fracassin.

Però caure en la gran temptació d’estar sempre molt a sobre i molt, corres el gran risc que esdevinguin persones dependents i amb dificultats perquè s’enfrontin a les adversitats.

Hem de deixar que els nostres fills i filles explorin el món, s’equivoquin i es facin mal. I estar allà quan vinguin plorant a casa perquè els hi ha passat alguna cosa no gaire bona, però no tan greu com per no refer-se’n.

Per tant, perquè els infants creixin i madurin, de mica en mica, els pares ens hem d’anar retirant, i dóna’ls-hi espai perquè es desenvolupin com a persones íntegres.

identidad

Sobre la identitat

by with No Comment emocionesidentidadpsicologia

Com es construeix una identitat? Qui sóc, com sóc, com em veuen les altres persones? Qui més qui menys, alguna vegada tothom s’ha fet aquestes preguntes.

La resposta no és fàcil ni simple, però ens permetrem un espai de reflexió per aclarir algunes temes al voltant de la identitat, i quins agents influeixen alhora de construir-la. J

o, sóc jo, perquè no sóc tu.

Quan la mare està embarassada del fill, units pel cordó umbilical, on acaba la mare i on comença el fill? Es nodreix de la mare i es relaciona amb el món a través de la mare.

Per tant, sobretot als primers mesos de vida, no està gens clar que és el Jo (mare) i que és el tu (fill).

Aquest procés de diferenciació jo-tu comença en els últims moments de l’embaràs, però és quan es talla el cordó umbilical el moment on tenim dos individus clarament diferenciats.

La diferència on comença un i on acaba l’altre és clara. Però seria agosarat pensar que el nounat ja sap qui és ell i té consciència sobre ell mateix.

De fet, els primers mesos de vida el procés de maduració passa exactament per descobrir on acaba el teu cos, on acabes tu. Com el gat que dóna voltes sobre si mateix pensant-se que la seva cua es un joguet i, quan per fi la caça, descobreix que si la mossega li fa mal.

El nadó farà exactament el mateix. Es posarà la mà a la boca, s’anirà tocant els peus per veure fins on arria, es tocarà el cabell…

En resum, s’anirà explorant a ell mateix. És probable que el nadó els primers mesos de vida pensi que el pit de la mare és seu. Perquè només ha de tenir gana perquè el pit aparegui i l’alimenti.

El pensament primitiu és precisament, el temps d’espera entre la necessitat i la satisfacció d’aquesta. És durant aquest lapse de temps que el nadó començarà a fantasiejar (“quien hambre tiene con pan sueña”).

Aquest fantasieig s’anirà contrastant amb la realitat (principi de realitat) i, a poc a poc, s’anirà agafant consciència d’un mateix i del món que l’envolta.

Tot això que té a veure amb la identitat? Quan mare i nadó estan connectats, són un ésser indivisible, la manera en què la mare, pensa, escolta en definitiva, viu la vivència d’estar embarassada afectarà la identitat del nadó. És el que en diem experiències perinatals.

Un cop s’hagin separat, el procés serà exactament el mateix. La manera en què els progenitors i cuidadors ens pensin, la manera en què actuïn amb nosaltres ens anirà marcant la manera com som.

D’aquesta manera, perquè una persona arribi a tenir una identitat pròpia algú l’ha d’investir. L’ha de dotar de la categoria de persona a través de la relació, l’ha de reconèixer com a persona.

Jo sóc jo perquè no sóc tu. I tu i jo ens construïm a través de mirar-nos als ulls i veure que en algunes coses ens semblem i en altres no. És molt important no etiquetar els infants quan són petits en categories com: Rebels, desastres, maldestres, despistats…

Perquè els estem no només encasellant en una identitat, sinó que a més a més aquesta és negativa.

La millor manera de generar una identitat positiva i egosintònica (amb consonància amb l’ego, el jo) és entenent que la ràbia de la teva criatureta no et destruirà, que plor desesperat no serà per sempre i que la rabieta al súper, a part d’una mica de vergonya no és un altre reclam que estima’m!

Les emocions són i són per alguna cosa. Ser capaços de no desesperar-nos quan les emocions envaeixen a l’infant i seguir amb el xiuxiueig a cau d’orella mentre l’agafem en braços per consolar-lo és la millor manera que l’infant vegi que no és dolent i que el que sent és normal, freqüent i no destructor.

mental

Què són els trastorns mentals?

by with No Comment psicologiatrastornos mentales

Estic trist o estic deprimit? Em costa concentrar-me o tinc trastorn per dèficit d’atenció? Actua d’aquesta manera perquè té un trastorn? Pateix esquizofrènia o és esquizofrènic?

Que complicat tot plegat!

Durant aquest escrit intentarem posar una mica de llum sobre tots aquests conceptes difosos.

És important començar per marcar la diferència entre malaltia i trastorn. Ja m’avanço a les ments inquietes que enfermetat en català no existeix i la traducció és malaltia.

Un símptoma és la manifestació per part del cos que alguna cosa està fallant. Per exemple, si em fa mal el pit a l’inspirar molt fort, és un símptoma.

És la descripció que donem quan el metge pregunta: Què et passa? Doncs mira, em fa mal aquí, quan faig això em fa mal…

Quan aquests símptomes s’agrupen conformen el que es diu una síndrome.

Una síndrome és un conjunt de símptomes que sovint es donen de forma conjunta i que han estat estudiats i classificats.

Tota síndrome és malaltia?

No. A la síndrome els hi pot passar tres coses: que es mantinguin en síndromes, que siguin malalties o que siguin trastorns.

Una malaltia és aquella alteració de la salut que se sap l’etiologia, quina és la causa, es coneix el transcurs que el pacient tindrà, el pronòstic i, sovint, hi ha cura.

Els símptomes són mesurables i concrets. A més a més, una malaltia es manifesta de manera molt semblant en tots els pacients. Per exemple: Unes angines, amb més o menys febre totes tenen el mateix pronòstic; una setmana ben cuidades, set dies mal cuidades.

En el cas del trastorn segueix sent una alteració però no se sap la causa, ni el pronòstic i cada pacient ho viu d’una manera diferent.

No hi ha un medicament que curi els símptomes.

Per exemple: Dues persones amb trastorn bipolar poden no compartir cap símptoma o dues persones amb els mateixos símptomes poden tenir diagnosticats trastorns diferents.

Per últim, síndrome és un conjunt de símptomes.

Per exemple: La síndrome de Down, sabem que és la trisomia del cromosoma 21, però no sabem per què passa ni tenim cura.

A més, els nivells d’afectació són molt diferents així com el pronòstic. La síndrome d’abstinència és el nom que li hem donat al conjunt d’afectacions que té una persona produïda pel fet de deixar d’ingerir alguna droga que s’ha pres de forma sostinguda en el temps.

Aquesta distinció és important per tal d’entendre que els trastorns mentals no causen res, ni provoquen res.

El procés és el contrari: Un conjunt d’emocions, símptomes, conductes i reaccions ho agrupem sota un nom per tal d’intentar entendre-ho millor, estudiar-ho de forma més sistemàtica i millorar la comunicació entre professionals.

En cap cas una etiqueta diagnòstica ens ha d’encasellar en una posició o estat, donat que l’etiqueta diagnostica, a diferència de la malaltia, no existeix fora de nosaltres, és una invenció nostra.

És per això que és imprescindible que tota etiqueta diagnòstica vagi acompanyada d’una llarga explicació que faciliti i ajudi al pacient la comprensió del trastorn que pateix.

La comprensió de la persona és una cosa ontològica, només serveix per a aquella persona. Intentar entendre a una persona només a través de l’etiqueta, és simplista, reduccionista i mentida.

Per exemple: Fa uns anys hi havia la categoria diagnòstica de passiu-agressiu.

Ara que ha desaparegut que vol dir? Que tots s’han curat? O abans també hi havia la categoria diagnòstica d’imbècil. Ara que ja no apareix en els manuals de psicopatologia que vol dir, que ja no hi ha imbècils?

continuidad

Continuïtat dels tractaments psicoterapèutics

by with No Comment continuidaddislaliaspsicologiatratamientostratamientos psicoterapeuticos

Tot sovint, quan una família consulta al psicòleg és perquè ha provat una sèrie de recursos que no han funcionat per alleugerir el patiment del seu fill o filla.

Per exemple, hi ha infants que ho posen molt difícil per anar al col·legi, tenen dificultat amb el menjar o presenten problemes per dormir o fer cas a «l’autoritat».

El malestar intrapsíquic de l’infant aflora a la realitat en forma de conductes, que, sovint, són les causants de patiment en els progenitors.

Així doncs, la família acut al psicòleg a la recerca d’aquest alleujament i millora de qualitat relacional i familiar.

La relació psicòleg-infant permet, a través del joc, del dibuix, de la paraula i de la relació expressar aquest malestar i, per tant, reduir el nombre de conductes disruptives.

És freqüent que els primers mesos de psicoteràpia hi hagi una millora simptomàtica molt significativa.

Per part dels pares i mares hi ha una descàrrega d’ansietat. El psicòleg és un aliat que permet entendre millor als fills i proporcionar un espai de confiança on poder pensar noves estratègies d’actuació, consensuades amb la parella.

Per part de l’infant segueix havent-hi malestar, però aquest ja no és expressat amb forma de conducta (almenys no amb tanta freqüència) sinó que s’utilitza l’espai terapèutic per expressar els conflictes interns.

La suma d’aquests dos elements fan que la majoria de pacients, durant els primers mesos de teràpia millorin la conducta, «el que es veu» però això no vol dir que tinguin menys patiment mental.

És per això que interrompre la teràpia en aquest moment és un gran error.

Perquè no s’ha pogut treballar l’arrel del problema, ens hem quedat amb la punta de l’iceberg i no haurem pogut aprofundir en la font del conflicte, la font del malestar.

Una interrupció del tractament després d’una millora simptomàtica serà contraproduent tant per l’infant com per la família perquè, al cap d’un temps, tornaran a sorgir en formes de conducta les actituds més «destructives» i que generaven malestar al sistema familiar, amb l’agreujant que anar el psicòleg no servirà de tant perquè l’infant ja haurà tingut una experiència terapèutica frustrada.

És per això, que recomano encoratjadament parlar amb el psicòleg sobre quin és el millor moment per acabar la teràpia, poder encarar-ho conjuntament i preparar un desenllaç satisfactori per la família, el pacient i la relació terapeuta – pacient.