Posts in category: psicologia

Avui en dia, sembla que hi ha paraules que estan de moda i altres que no ho estan.

Paraules obsoletes en el món de la pedagogia per l’estigma negatiu que hi ha al darrere.

Paraules com disciplina, autoritat o rigor són les dolentes de les pel·lícules, mentre que paraules com estimular, negociar o creativitat són les protagonistes.

Sent fidels en aquesta moda, reflexionarem sobre per què és important estimular la creativitat en els nens i què podem fer com a pares.

Si mirem l’etimologia de la paraula creativitat, del llatí, creare, que, com ens imaginàvem, vol dir crear.

El que potser no és tan evident, és que creare està emparentada amb la paraula crescere que vol dir créixer, fer-se gran.

Ja podem començar a imaginar per on aniran els trets…

Tots els infants són creatius?

Sí. Tots els infants tenen el potencial creatiu, sempre tenint present que els temposde desenvolupament i maduració poden variar.

Però la capacitat creativa és com la de parlar o caminar, és ontològica a l’ésser humà i, per tant, adaptativa.

De què serveix doncs, la creativitat?

El primer motor d’explosió que hi va haver va ser de la marca Mercedes (en honor a la seva esposa.)

Si el senyor Benz hagués preguntat a la gent com voldria que fossin els carros tirats per cavalls, probablement haguéssin respòs que els volien o més grans o tirats per més cavalls.

En cap cas que no tinguessin cavalls.

El que vull exposar amb aquesta anècdota és que la creativitat és un motor de desenvolupament essencial a la societat.

Per resoldre conflictes de la nostra vida quotidiana, sovint necessitem imaginar diferents escenaris per valorar diverses opcions.

La imaginació i la creativitat van íntimament relacionades.

Això de les societats està molt bé, però com l’afecta al meu fill/a això de ser creatiu?

Són molts els autors que defensen que el llenguatge es queda curt, que té limitacions.

Sovint, quan parlem dels nostres sentiments ens trobem en què no hi ha paraules per acabar de descriure amb precisió aquell neguit que et treu la són o la il·lusió que et fa dibuixar un somriure d’orella a orella.

La creativitat és un mitjà d’expressió d’aquets sentiments als quals no els hi podem posar paraules, però que necessitem dóna’ls-hi forma.

És veritat que l’eina que tenim més a l’abast i més estimulada és el llenguatge, però pintar, escriure, tocar un instrument o jugar, poden ser altres d’expressió. I és aquí on mares i pares poden ajudar al seu fill a estimular la creativitat.

Jugant. Jugant plegats, deixant que sigui l’infant el que creï l’escenari en el qual desenvoluparà l’obra: Ja sigui a través d’un joc, un conta o un dibuix, entrar en el món de la creativitat del nostre fill ens ajudarà al fet  que se senti valorat i recolza’t.

Aquest món intern que sovint és confós i caòtic no està sol, que té companys de joc, amb qui compartir les ansietats que genera i les alegries que comporta.

Anima a l’infant a què s’expressi facilita tenir una autoimatge positiva.

Si poguéssim posar paraules al que pensen seria quelcom semblant a:

“Si la persona que em cuida, em dóna calor i seguretat em mira amb bons ulls i m’anima que m’expressi, deu ser que el que he d’expressar és important, i, per tant, jo sóc important.”

Jugar comporta molts beneficis.

Es tracta d’una activitat principalment lúdica a través de la qual els nens i nenes aprenen a experimentar amb els objectes del seu entorn, exploren les seves formes i funcionalitats.

Aprenen a comunicar-se amb els altres, també a cedir, a adaptar les seves necessitats als desitjos dels altres, a compartir.

Com que es tracta d’una via d’expressió emocional, és un recurs terapèutic molt utilitzat en psicoteràpia.

El tipus de joc que es realitza va evolucionant al llarg del desenvolupament del nen.

Quan observem que el tipus de joc que realitza el nen no correspon amb el que tocaria per edat, pot tractar-se d’un indicatiu de malestars emocionals o dificultats maduratives que s’haurien d’explorar més detalladament.

A continuació us presento aquesta evolució del joc:

En un nen/a de 2-3 anys,

•    Es tracta d’un joc de tipus egocèntric,  centrat en ell mateix.

•    Pot demanar ajuda o fer preguntes envers els objectes, però no contempla a l’altre com a participant actiu en el joc.

•    La seva activitat lúdica és espontània, canvia amb facilitat d’un joc a un altre.

•    L’atenció està centrada fonamentalment en la investigació de l’objecte, en les seves  funcions i en el plaer que li proporciona l’exercici i la manipulació dels mateixos.

•    El seu joc no s’ajusta massa a la realitat (pot fer circular un cotxe per l’aire, per exemple)

Dels 4 als 5 anys,

•    Hi ha una major aproximació a lo real, cada vegada la imitació és més exacta.

•    Pot  reconèixer a l’altre com a coparticipant del seu joc.

•    Té interès pels jocs de construcció i apilar peces amb equilibri. •    Segueix sense haver un objectiu previ o planificació en el joc, hi ha poca continuïtat, i pot interrompre l’activitat i passar a una altra fàcilment.

Cap als 5 o 6 anys,

•    Comença a incloure la intencionalitat: el propòsit explícit de realitzar una determinada tasca amb un marge més ampli de constància respecte dels seus objectius.

De 7 a 11 anys,

•    Pot assumir perfectament uns rolsexplicitats prèviament i dramatitzar escenes quotidianes: fer de  venedor, mestre, alumne.

Apareix l’interès pels jocs que tenen unes reglesestablertes: sentit del joc mutu i consciència de l’alteració de les regles (trampes)

 Moltes vegades apareixen conflictes quan és l’hora de dinar o de sopar.

El fill ens diu que no té gana, juga mab el menjar, s’aixeca 20 vegades de la cadira, molesta al gernà, etc., en definitiva, fa tota una sèries de conductes que dificulten el momento de dinar tots plegats. 

Quan es donen situacions d’aquest tipus, primer haurem d’esbrinar si es tracta d’una qüestió de falta de gana o desgana envers l’aliment en concret que els pares han cuinat o, si pel contrari, es tracta d’una conducta que poc té a veure amb el menjar que hi ha  a la taula sinó que es tracta d’una crida d’atenció als pares. 

Com dic sempre en els posts que escric, és molt important entendre què està passant per a que podem donar una resposta el més adequada posible a la situación que s’està produint.

En regles generals, és important que els nens adquireixin ja des de ben petits uns hàbits relacionats amb el tema del menjar: dinar/sopar sobre la mateixa hora; no donar-los res de picar abans; si els pares poden sopar amb els nens millor, doncs als fills els hi agrada dinar amb els pares perquè els fan sentir grans com ells; evitar que s’aixequin innecessàriament de la cadira, etc.

També és interessant anar introduint de manera gradual diferents aliments, i que veginq ue nosaltres també ho mengem de bon gust.

D’aquesta manera, es van acostumant als canvis i a la introducció de nous aliments amb naturalitat. 

Si el nostre fill diu que no vol menjar res més i nosaltres decidim retirar-li el plat, és important que llavors despré son caiguem en donar-li unes galetes o un altre aliment que ens demani més tard.

Si ho fem, no estarem valorant nosaltres mateixos el menjar que hem cuinat per a ells, i será ell qui decideixi quan menjar i el què.

Li podem explicar que ara a no és momento de dinar, i que per això és important que es pugui menjar tot el que li posem al plat. 

Per aquells nens que els costa estar asseguts i que aprofiten qualsevol moment per a cridar l’atenció dels pares, és interessant que el moment de dinar o de sopar sigui un moment divertit per a ells.

Evitar que la conversa giri entorn al “menja’t això” i “deixar de fer lo altre”, i sigui realment un moment en què mentre estan menjant, ens expliquin què han fet al cole, per exemple.

D’aquesta manera els estarem mirant no perquè ens preocupa que no mengin, sinó perquè ens interessem per ells.

La idea és que si els oferim la nostra atenció mentre som la taula, llavors no els caldrà fer el tonto amb el menjar per captar-la.

Per això, és important poder destinar una estona adequada a l’hora de dinar/sopar, per a que podem gaudir del menjar i del moment en familia sense presses ni angoixes afegides.

Muy a menudo los padres consultan porque a sus hijos les cuesta mucho entretenerse solos, quedarse en su habitación jugando o estudiando solos, irse a dormir y permanecer en su cama, etc.

Si tenemos en cuenta las largas jornadas laborales y las dificultades que a veces encontramos para compaginar la vida laboral con la vida personal, vemos cómo realmente los niños y los padres pasan separados la mayor parte del día.

Por ello, cuando llega la tarde y padres e hijos se reencuentran, éstos quieren compensar el tiempo de ausencia y pasar el máximo rato con sus padres porque lo necesitan, porque eso les proporciona seguridad, les hacen sentir queridos (mejora la autoestima) y por lo general, les hace rebajar la tensión que se va generando en mayor o menor grado a lo largo del día, en definitiva, están en casa (como cuando los niños juegan y dicen “casa”, como sinónimo de “salvado”).

¿Pero qué ocurre cuando está necesidad de estar con los padres es demasiado elevada y se traduce a un no poder estar solo?

Los padres seguramente que hayan momentos en el día en que echen a faltar a sus hijos e incluso a veces sienten que preferirían estar con ellos en lugar de estar trabajando, pero lo asumen pues como adultos, entienden la necesidad de trabajar y de que los niños deban ir a la escuela.

Sin embargo, hay niños que pueden entender y sobrellevar esta cuestión de una mejor manera que otros.

¿De qué depende?

Como todo, depende de distintos factores: de la edad del niño, del grado de conciencia de la separación, de cómo de a gusto o tranquilo se siente el niño en la escuela, de si previamente al ingreso a la escuela los niños han podido estar suficientemente tiempo con los padres y se han podido sentir tranquilos con ellos o de si han aparecido en estos primeros tiempos de vida  otras personas con las que el niño/a se ha podido relacionar pudiéndose separar así en momentos del cuidador principal de una manera segura, etc.

En el caso de que por las circunstancias del entorno o las características personales del niño, éste sufre excesivamente, debemos hacer un trabajo cognitivo y emocional en el que se ayude a ganar la suficiente seguridad interna como para poderse sentir tranquilo estando solo, sabiendo que nada malo puede pasarle, y ganar la suficiente seguridad externa (en los papás en este caso) de que ellos se alejan de él temporalmente pero que siempre vuelven, y que si no los ve no es que desaparezcan, sino que puede pensar en ellos y así sentirse más tranquilo.

Para dudas o consejos de cómo trabajar esto también desde casa podéis acercaros a nuestro centro Okidi e intentaremos ayudaros.