Posts in category: psicologia

Moltes vegades ens arriben al despatx pares i mares preocupats perquè els seus fills tenen dificultats per posar-se ells sols a fer els deures.

Darrera d’aquesta problemàtica hi podem trobar diverses causes, però en aquest post parlarem de 3 molt freqüents i com treballar-les:

– nens que necessiten la presència de l’adult per fer els deures.

Si la dificultat del nen recau en la matèria, els pares poden ajudar a estudiar al fill sempre intentant que aquella situació no esdevingui massa conflictiva en la relació pares-fill.

És important que els pares ajudin però que els deures els pugui fer el nen, perquè sinó estaran traient responsabilitats al fill que li són pròpies i a la vegada que estaran interferint en el seu procés d’aprenentatge.

El més recomanable seria poder-li explicar i motivar al fill a que ho continuï fent ell sol i que els pares marxessin, i si més endavant no entenen alguna cosa puguin tornar a cridar als pares de nou.

Més val marxar i tornar 50 vegades que quedar-se assegut al seu costat durant tota la estona, ja que si els pares marxen, el fill va aprenent la experiència de fer els deures “sol” mentre que si tenen als pares sempre al costat, poden desenvolupar una dependència de la seva presència per fer els deures.

– nens que tenen moltes dificultats per organitzar-se.

És important poder crear un horari conjunt, pares i fills, en què es busquin unes hores d’estudi pactades entre tots i que siguin el màxim de realistes i assumibles possibles.

Tant si els fills tenen pocs o molts deures, és bo poder marcar un temps d’estudi (1 hora, 2 hores, depenent de la necessitat) en què el nen tingui destinat a fer els deures, i on només pugui realitzar-los en aquell temps marcat.

Als nens els ajuda a organitzar-se saber que només tenen un temps determinat a fer una activitat que disposar de tota la tarda i haver-se organitzar dins d’un interval temporal més ampli.

També van prenent consciència de quant de temps necessiten per estudiar.

– nens que es despisten amb qualsevol cosa.

La capacitat de concentració va lligada a molts factors: la motivació per la tasca, el cansament mental i físic, el grau d’inquietud o neguit del nen, etc.

Per tant, per orientar bé a la família, s’hauria de mirar cas per cas el per què el nen es despista tan fàcilment.

Tot i així, com a pautes generals podríem dir que és important que el nen tingui el seu propi espai d’estudi, que sigui un lloc tranquil, poc estimulador extern, i en el què temporalment quedin exclosos objectes d’interès del nen.

Vivim en una societat regida per uns límits que afavoreixen la nostra convivència.

En canvi, cada vegada ens trobem amb més dificultats per a poder establir uns límits clars i saludables dins de les nostres llars i del nucli familiar.

Moltes vegades ens trobem que els pares se senten injustos o autoritaris quan han de dir “no” als seus fills, quan en realitat estan afavorint el seu benestar psicoemocional fent-ho.  

Tots necessitem saber quins són els nostres límits, això ens permet protegir-nos, orientar-nos, ens dóna seguretat i confiança en l’entorn.

Establir uns límits clars i saludables als fills els ajuda a anar tolerant les frustracions del dia a dia, a conèixer les pròpies capacitats, a demanar ajuda si cal, a respectar als altres i a protegir-se a si mateix de possibles mals propis o aliens.

Un nen que no troba els límits els busca perquè necessita comprovar que al costat hi té un adult que li protegirà per a que no es faci mal, que el frustrarà però que també el consolarà quan això passi.

Pensem que els nens van aprenent i acceptant els límits a mesura que es van topant amb ells.  

Hi ha molts estils diferents de criança, m’arriscaria a dir que hi ha tants com a número de mares i pares i que, com a tot a la vida, els extrems no acostumen a ser lo més saludable.

Creiem que un excés de permissivitat dels pares pot ser viscut pels fills com un abandó emocional “fes el que vulguis”, “a mi no m’importa el que et pugui passar”; mentre que una intolerància o una rigidesa extrema pot ser viscuda com una falta de comprensió i empatia dels pares envers els seus fills “diguis el que diguis jo no em moc de la meva postura”.  

Hi haurà moments en què serà bo una negociació amb el fill, i en d’altres en què la decisió la tindran els pares i se li podrà transmetre al fill que ho fan a fi de protegir-lo perquè l’estimen, però que ara per ara ha de respectar-ho.

Si els pares es mouen en línies de criança diferents o fan un repartiment de papers antagònic “poli bueno / poli malo”, poden generar molta confusió als fills.  

Pensem que no és un tema fàcil de gestionar i que en molts moments es converteix en focus de conflicte, per això us proposem que vingueu a consultar-nos si teniu qualsevol qüestió o si dubteu de com fer-ho.

Com sempre, el Centre Okidi ens trobem a la vostra disposició per ajudar-vos amb aquests i d’altres temes que puguin ser motiu de dubte o malestar personal o familiar.

Vivim en una societat regida per uns límits que afavoreixen la nostra convivència.

En canvi, cada vegada ens trobem amb més dificultats per a poder establir uns límits clars i saludables dins de les nostres llars i del nucli familiar.

Moltes vegades ens trobem que els pares se senten injustos o autoritaris quan han de dir “no” als seus fills, quan en realitat estan afavorint el seu benestar psicoemocional fent-ho.

Tots necessitem saber quins són els nostres límits, això ens permet protegir-nos, orientar-nos, ens dóna seguretat i confiança en l’entorn.

Establir uns límits clars i saludables als fills els ajuda a anar tolerant les frustracions del dia a dia, a conèixer les pròpies capacitats, a demanar ajuda si cal, a respectar als altres i a protegir-se a si mateix de possibles mals propis o aliens.

Un nen que no troba els límits els busca perquè necessita comprovar que al costat hi té un adult que li protegirà per a que no es faci mal, que el frustrarà però que també el consolarà quan això passi.

Pensem que els nens van aprenent i acceptant els límits a mesura que es van topant amb ells.

Hi ha molts estils diferents de criança, m’arriscaria a dir que hi ha tants com a número de mares i pares i que, com a tot a la vida, els extrems no acostumen a ser lo més saludable.

Creiem que un excés de permissivitat dels pares pot ser viscut pels fills com un abandó emocional “fes el que vulguis”, “a mi no m’importa el que et pugui passar”; mentre que una intolerància o una rigidesa extrema pot ser viscuda com una falta de comprensió i empatia dels pares envers els seus fills “diguis el que diguis jo no em moc de la meva postura”.

Hi haurà moments en què serà bo una negociació amb el fill, i en d’altres en què la decisió la tindran els pares i se li podrà transmetre al fill que ho fan a fi de protegir-lo perquè l’estimen, però que ara per ara ha de respectar-ho.

Si els pares es mouen en línies de criança diferents o fan un repartiment de papers antagònic “poli bueno / poli malo”, poden generar molta confusió als fills.

Pensem que no és un tema fàcil de gestionar i que en molts moments es converteix en focus de conflicte, per això us proposem que vingueu a consultar-nos si teniu qualsevol qüestió o si dubteu de com fer-ho.

Com sempre, el Centre Okidi ens trobem a la vostra disposició per ajudar-vos amb aquests i d’altres temes que puguin ser motiu de dubte o malestar personal o familiar.

Aquesta és una pregunta freqüent que molts pares i mares poden fer-se en moments concrets en relació a la criança dels seus fills o a la pròpia experiència vital.

Tots en determinats moments ens podem sentir perduts, insegurs, i amb la necessitat de sentir-nos recolzats i orientats.

Com a psicòloga, penso que en aquests moments de malestar va bé poder compartir aquests neguits amb un persona que podrà ajudar-te a pensar i a entendre què està passant.

Pel que fa a la infància i l’adolescència més concretament, són etapes molt importants del desenvolupament.

Alhora són moments de molts canvis, que acostumen a donar lloc a conflictes i inquietuds tant en els fills com en els pares.

Una de les tasques principals del psicòleg és la d’ajudar a entendre quines dinàmiques familiars s’estan produint, quin és el malestar dels nens i dels pares, i tractar de potenciar els recursos individuals per tal de afavorir les relacions i fer front les dificultats.

Hi ha una gran varietat de dificultats que poden generar malestar i ser considerats motius de consulta.

Aquí només esmentarem uns quants, però pensem que lo important no és tant el conflicte o la dificultat en sí mateixa sinó la manera en com es viscuda per la persona i com li afecta.

Tipus de motius de consulta:

– Dificultats per la adquisició d’hàbits, límits, desobediència.

– Dificultats en la adquisició dels aprenentatges: fracàs escolar, falta d’organització i de planificació, dificultats per a la integració de nous coneixements.

– Dificultats en l’atenció, hiperactivitat, falta de concentració, de motivació.

– Dificultats en la relació amb els iguals i/o adults, gelosia, timidesa, dificultats de separació.

– Pors, angoixes, manies, tics.

– Dificultats per dormir, per menjar.

– Tristesa, apatia.

– Estrès, agressivitat, dificultats per gestionar les emocions.

En tot cas, ja sabeu que estem a la vostra disponibilitat per a fer qualsevol tipus de consulta i esperem que aquest post us hagi estat aclaridor.

En acabar les classes per la tarda, durant els caps de setmana o les vacances, de vegades els nens no saben com ocupar el seu temps i això els neguiteja: “s’avorreixen”.

Hi ha nens i nenes que saben entretenir-se sols, que els hi agrada pintar, jugar, i que fàcilment poden inventar-se un joc i gaudir per ells sols.

En canvi, hi ha d’altres que necessiten més de la presència dels adults, ja sigui per què els hi costa organitzar una activitat per ells mateixos, o bé perquè reclamen estar amb el papa o la mama ara que no han d’anar a l’escola, i no s’han de separar obligatòriament.

Tant en un cas com en l’altre, seria bo que els nens i nenes poguessin gaudir d’ambdós moments: aprendre a entretenir-se sols i aprendre a compartir activitats amb els pares i els germans.

Aprendre a entretenir-se sols els ajuda a pensar, a organitzar un joc, a estimular la part més creativa i imaginativa, estant aprenent a estar sols i a la vegada sentir-se tranquils, segurs, en confiança amb ells mateixos i en l’entorn.

Internament saben que poden comptar amb l’adult de referència si necessiten quelcom.

També compartir activitats amb els pares i els germans és molt positiu pels nens, no només a nivell cognitiu, sinó també a nivell emocional i relacional.

Els pares són les persones que més poden ensenyar als seus fills, són qui transmeten millor la curiositat per aprendre del món.

A la vegada estaran compartint experiències gratificants que ajudaran a enfortir la relació amb els seus fills i que faran guanyar al nen en autoestima i seguretat.

Si a més tenen germans, també els ajudarà a integrar als germans i a compartir als pares. Segur que apareixeran conflictes, en molts moments els fills estaran més neguitosos, però tot això forma part de la experiència de família, i seran ocasions en què els pares podran ensenyar als fills a resoldre aquests conflictes que poden tornar a aparèixer en moments futurs.

La por és una resposta emocional davant la percepció d’una amenaça real o imaginària.

Es tracta d’un mecanisme de supervivència bàsic en resposta a un estímul que ens pot generar dolor o senyal perill, ens ve donada genèticament i  compartim amb la nostra espècie, però la manera en com ens impacta o com reaccionem davant aquestes pors, tindran a veure amb la nostra personalitat,  la nostra història, la imatge que tinguem de nosaltres mateixos, etc.

Les pors com d’altres emocions són emocions del dia a dia.

Si mirem cap enrere o ens mirem a nosaltres mateixos per dins, és fàcil que observem que la por és una emoció freqüent a la nostra vida quotidiana, però en la mesura en què passa en situacions conegudes, reiterades, és una emoció que anem dominant i que ens serveix fins i tot per a anar més segurs en aquesta vida quotidiana (per mirar abans de creuar en vermell, fer el que se’ns demana per evitar una possible bronca dels pares o jefes, tancar bé les portes de casa per a que no ens robin, etc.).

Habitualment tendim a reprimir, a fer inconscients les nostres pors (por a la mort, a que algú pel carrer ens faci mal….) doncs si sempre estiguéssim pensant en això, viuríem sempre amb un nivell angoixa intolerable.

Hi ha pors que són bàsiques, genèriques en els éssers humans (por als depredadors, a la soledat, a la mort…) mentre que hi tenim d’altres que són més específiques de la persona i que varien en intensitat (por a un determinat animal, por a ficar-nos en un ascensor, por a anar a un determinat lloc).

Hi ha d’altres pors que són evolutives, és a dir, que acostumen aparèixer en un moment evolutiu i que després marxen.

Per exemple: els terrors nocturns cap als 2-3 anys, pors a la foscor o dormir sol als 7-8 anys.

Hi ha altres pors que són freqüents en els nens, però que en funció de la intensitat en què són viscudes aquestes pors, generen molt malestar als nens i dificulten dur una vida saludable.

Per exemple: pors a la foscor (quan els nens són més grans), pors a estar sol, pors al fracàs, pors a separar-se dels pares, etc.

És important poder entendre aquestes pors a fi de ajudar als nens i nenes a fer-les front.

Les rebequeries són un fenomen habitual que es dóna a la infància i que sovint esdevé difícil de gestionar pels pares i mares, sobretot si aquesta manera d’actuar perdura en el temps.

Com a definició, podríem dir que les rebequeries són la manifestació de l’angoixa que els hi genera la negació d’un desig.

És una via de comunicació molt freqüent a partir dels 2 anys.

En aquestes edats, els infants no tenen encara prou recursos comunicatius per expressar els seus desitjos, ni tampoc tenen prou desenvolupada la capacitat d’espera i de raonament per tal d’entendre que en aquell moment no pot tenir allò que desitja.

És important que els pares puguin ensenyar als fills a manegar aquests sentiments de la manera més saludable.

A mesura que el nen o nena va creixent, ha d’anar aprenent a tolerar el sentiment de frustració, a entendre que un no pot tenir sempre allò que vol i que ha de confiar en què els pares saben què és el millor per ells en aquell moment.

Així, no es tracta de dir un “No perquè ho dic jo”, sinó que si hem de dir que NO, ho fem donant una explicació (en la mesura en què el nen ho pugui entendre) de per què prenem aquella decisió i reafirmar-nos en la nostra postura.

Els nens necessiten que els pares els calmin i els hi posin límits, perquè degut a la pròpia immaduresa (evolutiva o emocional) per ells mateixos no poden.

Així, davant d’una situació d’aquest tipus, li podem dir que entenem que s’enfadi perquè ell voldria una altra cosa, però que cridant o plorant no és la manera més adequada per expressar-ho, i que tu estaràs amb ell per quan se li passi l’enfado.

És important no canviar d’opinió per aconseguir que el nen deixi de plorar, doncs llavors el missatge que li estarem transmetent serà el de què la rebequeria té una utilitat.

Sabem que no és tasca fàcil, però si actuem d’aquesta manera, estarem establint les bases per a que els nostres fills puguin tolerar les frustracions que inevitablement aniran apareixent al llarg del seu creixement (no entendre, no saber, no poder, no tenir, etc.) sense que això els afecti a la seva pròpia autoestima i seguretat.

I com ja sabeu, al centre Okidi tenim les portes obertes per parlar d’aquests i/o d’altres temes, sense cap compromís!!